Que sí. Que Portishead, Los Campesinos!, Hidrogenesse, The School, Madonna, Vampire Weekend, Cola Jet Set, Pupille, The Little Ones, Björk Gusdönmontofîr o Kanye West. Però acabo d’escoltar Two Of Us i, fos per la Linda o fos per Lennon, els Beatles eren grans com una casa de pagès i no els poden culpar dels que van venir després com no podem culpar a Radiohead de Coldplay o Muse. I és que muchos de mis gustos son comerciales aunque luego me hago el finolis (Joaquín Reyesdixit).
You and I have memories longer than the road that stretches out ahead…
Seria ideal que, ara que el meu iPod està ple a vessar, demà es presentés un nou model amb més capacitat i el meu reproductor Apple actual fos heretat per algú que l’apreciés com es mereix després de les hores i hores de felicitat que m’ha donat.
I és que els productes Apple tenen el seu encant més enllà de la forma i el color.
Aquest menú d’ajuda no serà de gaire idem però a mi m’agrada.
Molts els tinc a mà i els escolto sovint, per netejar les oïdes, què li dic jo, de tanta modernitat sonora, però altres, els tinc guardadets. De vegades per espai. De vegades pels records.
Aquest cap de setmana em sentia una mica malenconiós i m’he passat 3 dies desenterrant de sota el llit aquells discs antics, ara en versió cd, què escoltava quan era petit.
Si tanco els ulls, molts d’ells m’evaporen. Puc sentir l’olor dels vinils o el só de l’agulla. Les converses al meu voltant. Veig gent què ja no hi és. Puc tornar a mirar les parets què m’envoltaven quan sentia aquells discs. Puc veure’m estirat al terra amb 4, 5 i 10 anyets, mirant el sostre, amb uns cascs més grans qué les meves orelles i què em tapaven mitja galta, posant el mateix disc sense parar, un cop i un altre, …
Una revetlla de Sant Joan (què fas per St. Joan?) tothom va marxar i el meu pare em va dir si volia què ens quedéssim els dos sols a casa mirant una pel.lícula què m’agradaria molt. Vaig dir què sí. Em va posar l’òpera rock Tommy de The Who. La història del nen sord i mut, maltractat per la seva família, què acaba sent el mag del pinball.
No estic segur quina edat tindria, si 8 o 9 anys, però recordo què em va enganxar de la mateixa manera què em va impactar. Em va semblar la cosa més trista i crua del món. Tinc la imatge de la mare de Tommy cridant-li i pegant-lo sense entendre què el nen no la podia sentir marcada al cervell.
Amb el temps, Tommy i Quadrophenia van deixar lloc a Who’s Next, el meu àlbum favorit, què a més, puc sentir cada dilluns a CSI. Les 3 sèries (Las Vegas, Miami i NY) utilitzen tracks de The Who com a sintonia principal.
Sona Literalment: Won’t Get Fooled Again.
Revolver dels Beatles encara em sembla tan fresc i modern què no sé si sóc jo o és ell qui s’hauria de sentir fora de lloc. Per aquells temps, Got To Get You Into My Life em semblava la cançó més alegre del planeta.
Sona Literalment: Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band.
En aquelles dates, no suportava els primers Beatles. Em semblava música de nen petit (jo era un nen petit!). Em semblaven tontos, i tota la complexitat què no els hi veia als Fab Four la tenia Ziggy Stardust. Reconec què Bowie em feia una mica de por, de petit. El maquillatge, la veu, els moviments tenien quelcom què m’espantava i a la vegada m’atreia. Malgrat ser un àlbum què m’encanta, reconec què de petit em passava la vida cantant Space Oddity i, sobretot, Starman, fent les palmades i tot (I leaned back in my ra-di-o oh oh… Let all the children boogie! clap clap!).
Sona Literalment: Starman.
Durant molt de temps, Stairway To Heaven em semblava la millor cançó què s’havia fet mai, i em feia plorar de tristesa. Dazed And Confused em terroritzava per la seva línia de baix i la veu agonitzant de Robert Plant, com si d’un malson de pel.lícula de sèrie B es tractés. Sovint preferia saltar sobre el llit amb Whole Lotta Love o Rock And Roll i deixar-me envoltar per l’energia de Led Zeppelin.
Sona Literalment: Stairway To Heaven.
L’àlbum Transformer de Lou Reed m’encantava. Suposo què molta gent el valora, més enllà què pel què va significar per la història de la música underground, pels seus hits com Walk On The Wild Side, però jo sempre vaig preferir la melancolia de Perfect Day o la tristesa invisible de Satellite Of Love.
Sona Literalment: Perfect Day.
Marvin Gaye i el sexe. Jo sabia què Marvin Gaye volia dir sexe. No sabia per què ni què volia dir allà, però tenia molt clar què Marvin Gaye era sexe. Més què l’ambigüitat glam de Bowie, Bolan o el Lou Reed post Velvet Underground / Warhol, la música d’en Marvin era pura sensualitat i sexualitat.
Un nen de 8 anys podia anar calent?
Sona Literalment: Inner City Blues (Make Me Wanna Holler).
I podria seguir. Podria dir què Rocket Man d’Elton John encara avui és una maravella (Elton John no fa una cançó què m’agradi des de què jo vaig néixer) o dir que God Only Knows dels Beach Boys és una de les melodies més boniques què mai s’han composat.
Però la meva infància és Marc Bolan. Si hi ha un so què acompanya la banda sonora de la meva infantesa, aquest és el so de T. Rex. Em va fer interessar-me per la música en general i per la vida en particular. Mai tenia clar per què aquell noi duia vestits de noia, plomes i tota aquella purpurina, però jo tenia clar que volia rock’n'rollejar com ell.
Políticos de Alemania pidieron que se prohíban los símbolos nazis en toda Europa, después de que el príncipe británico Enrique fuera retratado con un disfraz de oficial hitleriano en una fiesta.
Jo només volia recordar què l’esvàstica és un símbol d’origen hindú. En sànscrit, Swasti, o Su Asti, significa, en tercera persona, “el bé” o “bó”, o sigui, “allò què es bó”. Un símbol signe de bona sort què tenen moltes llars a l’Índia. Potser, en comptes de prohibir, no fora millor educar? Què algú en fes mal ús fa 50 anys, no hauria de repercutir en 3 o 4 mil anys de cultura. Charles Manson, després del seu brutal i famós homicidi, va escriure en sang a la pared de l’escena del crim Helter Skelter, títol d’una cançó dels Beatles. També la van voler prohibir en el seu moment… Tot això tenia sentit? Ho té ara?
Jo sóc ell com tu ets ell com tu ets jo i tots junts som tots.
Mira com corren, com porcs fugint d’una escopeta. Mira com volen.
Asseguts sobre blat de moro, esperant què arribi la furgoneta, samarretes corporatives en un fotut i estúpid dimarts.
Tio, has sigut dolent. T’has deixat entristir.
Senyor policia de ciutat, assegut com un petit i bonic policia fent cua, miri com volen pel cel, com Lucy. Miri com corren.
Natilles d’un material groguenc, gotejant de l’ull d’un gos mort.
Esposa pescadora de Crabalocker, sacerdotessa pornogràfica, has sigut una noia dolenta. Has deixat què et baixin les calces.
Assegut en un jardí anglès esperant el sol. Si el sol no apareix, encara pots bronzejar-te amb la pluja anglesa.
Fumadors experts en ennuegar-se, no creieu què aquell gracioset se’n fot de vosaltres?
Mireu com somriuen, com porcs a una cort de porcs. Mira com esnifen.
Semolina Pilchard escalant la Torre Eiffel. Pingüins elementals cantant Hare Krishna.
Tio, els hauries d’haver vist donant cops de peu a l’Edgar Allan Poe.
Jo soc l’home ou. Ells són els homes ou. Jo sóc la morsa.
Estic plorant (goo goo a’joob).
Fuma porros, fuma porros, cada dia fuma porros, fuma porros, fuma porros, cada dia fuma porros…
PD.- I Am The Walrus (Jo Sóc La Morsa) és el paradigme de la psicodèlia i l’absurditat. Sempre s’ha especulat què Lucy In The Sky With Diamonds, una cançó molt per l’estil d’aquesta, i a qui es fa referència en aquesta cançó, era una oda als psicotròpics, més concretament al LSD (les sigles LSD coincideixen amb els substantius del títol, Lucy in the Sky with Diamonds) però Lennon, el principal compositor, sempre ho va negar. Deia què Lucy era un personatge què havia dibuixat el seu fill petit en un full, el qual volava per un cel ple de diamants.
Lennon va dir què I Am The Walrus no té cap significat. Conté paraules inventades com Semolina Pilchard o Crabalocker. Són frases inconnexes de Lennon i McCartney. La frase què s’escolta samplejada i confosa, al final de la cançó, un cop i un altre, crec què dóna fe de quines sensacions volien transmetre.
About
"Estàs mirant
PRODUCTES DE NETEJA , una petita col.lecció d’anotacions personals, un entramat semi-caòtic on les entrades s’escriuen en ordre cronològic i es mostren en el sentit cronològicament oposat."
Durant l'agost, l'alegria més gran que pot recórrer l'oficina és quan recarreguen la màquina de pastes. La resta son penúries arrossegades feixugament esperant l'inici de les vacances.
Sempre m'he considerat de fonaments bàsicament optimistes però, paradoxalment, acostumo a pensar com seran els finals de gairebé totes les coses quotidianes que m'envolten. ...
Hi ha un aspersor que a les nits s'activa sol i es fica als meus somnis. El meu cervell l'interpreta com una serp de cascavell* i passo una mala estona. Amb el fàstic (eufemisme per por) que em fan les serps.
Em quedo despert a les fosques i em passo els ...
Que Barcelona val la pena a l'hivern. A les sis de la tarda, quan ja és de nit. Caminant per l'Eixample amb un abric posat sota l'enllumenat taronja de la ciutat. Fred que talla la cara i potser tornar a agafar l'autobús. Aquell mitjà de transport públic que no serveix ...
Rebo un escarit missatge éssemeésse al mòbil: Han nascut però no als ha vist ningú.
Em pregunto si són invisibles.
escarit 2 adj. [LC] Sense acompanyament de cap mena, sense adornaments, circumloquis, etc.
Una mudanza es como un picor en el ojete. Incómoda.
Cantautora a quien le fue francamente bien.
M'he desfet de més roba de la que em quedo. Mai l'he valorat com un cd o tots els còmics que sí m'he quedat. La roba no té cap càrrega emocional, com quan la ...
Anteriors