Llegeixo el Hulk de Bruce Jones, que tenia reservat per dies com aquests. Vuit volums amb un sorprenent regust als millors moments dels X-Files de Chris Carter i que val la pena tenir en la seva versió original o recopilatori en anglès (l’edició de Planeta era de pena).
Parlant de series, Tele5 ha començat l’emissió de la serie Jericho, de la qual he vist un tros avui i m’ha semblat molt fatal. Estic d’acord que a Lost de vegades sembla que no passi res i tot avanci lentament però cada cop més sèries estan copiant aquest modus operandi (com al seu dia totes van copiar X-Files) però amb menys gràcia. I també, de nou, una televisió ofereix una serie que no té final. Jericho va ser cancel.lada als US després de la seva primera temporada però amb un últim capítol acabat en continuarà. Se suposa que hi haurà una mini-temporada de 5 o 6 capítols per no deixar penjats els arguments però és com quan TV3 va emetre Invasion. Em nego a veure una cosa que sé que no porta enlloc (si és que una sèrie de televisió et pot portar a alguna part).
Escolto els últims cd’s adquirits: Zeitgeist de The Smashing Pumpkins, que m’ha agradat més del que esperava i menys que en els seus millors moments; Twilight Of The Innocents d’Ash, que sonen com sempre però si el sempre t’agrada, gaudeixes com idem; floto una mica amb The Reminder de Feist (per fi l’he trobat en caixeta de plàstic i no en digipack, coses meves) i començo a fer rodar els nous de The Chemical Brothers, Ryan Adams i U.N.K.L.E. dels que encara no tinc una opinió que interessi ni a mi.
M’alimento de síndria i em poso crema a l’esquena com bonament puc. Maivista, potser sí que la natura no és sabia del tot perquè és literalment impossible posar-se crema a l’esquena un mateix sense tenir braços de mico o qualsevol altre primat.

Ah, i m’he canviat de feina un altre cop.

Si amb l’últim àlbum, Come With Us, marejaven la perdiu amb sons tribals, aquest cop toca sons àrabs i hip hop. Tom Rowlands i Ed Simmons, aka The Chemical Brothers, han editat el seu seté àlbum, Push The Button, per alegria de les pistes de ball d’arreu del món.

Aquest parell, què en la meva opinió, tenen el mèrit d’haver apropat la música electrònica a les masses (Depeche Mode no comte, la seva electrònica crec què és un vestit més accidental), tornen amb unes composicions plantejades més com a temes pop rock què no com les típiques instrumentacions electròniques, més habituals en els DJ’s.

Si en el passat, aquests germans químics havien tirat de col.laboracions esporàdiques com de Tim Burgess (The Charlatans), Richard Ashcroft, Noel Gallagher (Oasis), Beth Orton, Mercury Rev o Bernard Summer (New Order), sempre en moments molt concrets, aquí les aportacions vocals aparèixen a dojo. El house de Surrender o el big beat matxacón de Dig Your Own Hole es barregen amb un format més estàndard de cançó, potser per evitar la repetició i l’estancament de la fórmula què semblava indicar el mediocre Come With Us de fa un parell d’anys.

Tim Burgess, què com Noel Gallagher, sembla un habitual en els discs d’aquest parell de DJ’s (favor què els Chemical retornen amablement, apareixent sovint als àlbums de The Charlatans), col.labora a The Boxer, aportant la seva veu més funky, què fa ja uns anys què està en estat de gràcia. Hi ha altres col.laboracions, com un altre membre de The Charlatans, el bateria Jon Brookes, a Hold Tight London, així com Q-Tip, Anna-Lynne Williams o The Magic Numbers a la bonica Close Your Eyes.

Així, durant 11 temes, els Chemical van construint un disc on les veus son el principal motor dels temes, on crec què potser no sorprenen com havien fet als seus primers treballs, però què, encara i així, sí crec què estan molt més en forma i amb les idees més clares què en els seus últims àlbums. Temes big beat molt ballables com Come Inside, amb un toc setentero, o el hip hop de Galvanize i Left Right (amb Anwar Superstar) ho demostren.

Per sort, també tenen temps per un d’aquells temes de moooolts minuts de durada, què a mi tant m’agraden, i pels què sovint se’ls critica, on aquests DJ’s són pura psicodèlia instrumental. Es tracta de Surface To Air, on utilitzant guitarres i una amalgama de sons i estils barrejats, acaben sonant a pura psicodèlia rockera. Una manera fantàstica d’acabar un àlbum. I és què amb temes com aquest, o els anteriors The Private Psychedelic Reel o Pioneer Skies, qui necessita al.lucinògens?

http://www.thechemicalbrothers.com/