Mr. Ambulance Driver
Esperant que arribi l’ambulància. Desitjant que no sigui massa tard. Escoltant les sirenes en la distància. Aguanta. L’ajuda està de camí.
Senyor conductor de l’ambulància, estic aquí, al costat d’ella i, malgrat he sobreviscut, d’alguna manera me n’he adonat que no sóc un supervivent de veritat perquè estic desitjant ser el que ja no estarà aquí mai més.
No podem intercanviar-nos. Les nostres vides són estranyament solitàries.
Senyor conductor de l’ambulància, digui’m, per cadascun que mor, algú nou neix?
M’he passat part de la nit somiant que presenciava el rodatge d’un spot d’Apple sobre el llançament d’un nou iPod amb el lema “no volveremos a picar” i no parava de sonar aquesta cançó de The Flaming Lips (ms) de fons. Só de sirenes d’ambulància inclòs.
M’he despertat uns segons, he escrit una cosa gairebé inconscientment i m’he tornat a dormir. Aleshores, he somiat que pintava la cuina de la Sílvie al ritme de Tom Jones.
M’he despertat uns segons, he escrit una cosa gairebé inconscientment i m’he tornat a dormir. Aleshores, he somiat que pintava la cuina de la Sílvie al ritme de Tom Jones.
Aquest matí, al despertar-me, la pantalla del Mac mostrava un solitari arxiu txt amb el cursor fent pampallugues al final d’una solitària frase:
“la gent ja no és guapa”.
Anteriors