Des d’on puc recordar, he sigut d’aquells “mal educats” que es queden mirant a la persona del davant quan viatja en transports públics. No ho puc evitar si la persona que em crida l’atenció duu una indumentària curiosa, té una cara peculiar o es fica el dit al nas. Utilitzo les finestres com a miralls reflectors quan, en un atac de consciència, no vull incomodar i, de tant en tant, llegeixo el diari o el llibre de la persona del costat. Tampoc és que a qui s’asseu al meu costat li hagi tocat la loteria amb un tipus nerviós i mig suat que no para de mirar neguitosament a tot arreu. No és això. Només que aquest últim gest amb els diaris i llibres ha anat derivant, dins d’aquesta espiral tecnològica en la que he caigut des de fa uns anys, en intentar esbrinar i apostar (amb mi mateix) què escolta la gent a través dels seus cascs, segons indumentària, look o actitud (també val reconèixer la música si està prou forta). Però com sovint jo també porto la meva pròpia música, aprofito quan es fiquen la mà a la butxaca i treuen el seu diga-li iPod, diga-li mòbil amb reproducció MP3 per intentar mirar les seves pantalles. El noi despentinat de les patilles porta Kings Of Leon i el que porta una guitarra a l’esquena Mogwai, la noia dels pantalons de pitillo, que se lleva pero te hace el culo carpeta, esto es así, porta Franz Ferdinand i aquell noi en xandall amb bossa d’esport porta el Kid A de Radiohead.
En una època en la que algú ha arribat a posar en dubte la sociabilitat d’una generació que es mou cada dia immersa en els seus pensaments i que modifica la seva percepció de la realitat adaptant-la artificialment al que vol veure i, especialment, escoltar, crec que tot dubte queda dissolt quan ens enfrontem a aquesta moda del Nokia amb altaveus i la patxanga-reggaeton-bollywood sonant distorsionada per a tothom, no només el propietari del mòbil, i que ha de suportar tot el vagó, fins i tot qui vol llegir.
Aïllem-nos, si us plau.

Aquests dies, jo porto Boxer de The National. Un altre descobriment endarrerit del 2007, com Deluxe. Fake Empire és una banda sonora perfecte per un paisatge en travelling a través d’una finestra de tren.