'El videoarte no es una opción sexual'.

Lo Tienes Justo Delante

Quina dèria deu ser aquesta dels sopars al gener, que he rebut cinc invitacions aquesta setmana per anar a sopars d’allò més variats. Sóc molt sociable i simpàtic i suposo que no n’hi ha prou amb el nadal. En el meu cas, com ja he perdut tot el que havia de perdre, cap problema. I ja està recuperat, per si algú s’ho pregunta.
Crec que tot plegat són excuses per a que faci servir l’agenda de l’iPhone, que ara està molt buida. Tinc cita pel dentista al Febrer. Un parell d’aniversaris i ja està. Cap examen.
El que sí tinc ja pel 2008 son penediments: no haver posat a Deluxe a la meva llista de favorits del 2007. Com amb The Pipettes, que avui les posaria més amunt al top del 2006, l’àlbum del Xoel estaria ben a dalt. Això per fer-me mandra escoltar-lo. Ja veurem què passa quan escolti el de Björk.
I parlant de cançons, he començat a veure Grey’s Anatomy a petició popular. Sèrie de metges totalment oposada a House. Els primers capítols se m’han fet completament insuportables degut a l’excés de cançons que es poden sentir de fons. Cada capítol conté com tres aturades per posar una cançó mentre els protagonistes es mouen a càmera lenta i després, la meitat dels diàlegs tenen com a fons unes tantes més. Em semblen bé els cd’s amb música de sèries però això és més cansino que Carlinhos Brown.
Al menys a Buffy s’inventaven una sala de concerts.

Borrosa Identitat

Sense portàtil, sense cadira i sense taula m’he vist al primer segon de la vuelta al cole. El retorn a l’oficina m’ha mostrat la cara més agressiva de la política empresarial. En menys d’una hora, he recuperat totes les meves pertinències (o pertinències què l’empresa em cedeix temporalment per a què realitzi les tasques per les que se’m paga; un ha de ser acurat amb els possessius quan es tracta de material empresarial) i he començat a devorar els 284 mails sense llegir a la safat d’entrada. Menys de deu eren spam.

He llegit aquest matí a un diari gratuït que, a certes comunitats, fins a un 55% de la població pateix en síndrome post-vacacional i entre els consells per tractar d’evitar aquest malestar hi havia evitar tasques pesades el primer dia, no carregar les tardes amb activitats i gaudir del temps lliure després de l’oficina i fer alguns canvis estètics, ja sigui comprar roba, fer un canvi de look o re-decorar el pis.
Barat, vamos.
Jo ja he re-decorat el pis aquestes vacances i sí què és cert que, ahir a la tarda, en entrar a casa, vaig tenir una estranya sensació de novetat barrejada amb el què és el gris retorn estival.
Potser el que hauria de fer és mudar-me directament. Comprar-me un ampli i lluminós loft al centre de Barcelona i decorar els seus terres clars amb mobles vermells, cadires blanques i una tele negra.
El que jo deia. Barat.
Però el diari gratuït també deia que qui pateix més el síndrome post-vacacional és la dona així que no sé per què em preocupo. El meu costat femení no sé si el tinc gaire desenvolupat.

Per què quan faig referència a diari gratuït tinc una estranya sensació de desconfiança i poca fiabilitat? Com si el fet que sigui gratuït signifiqués poca professionalitat. Total, aquest blog es pot llegir de manera gratuïta (excepte adsl’s i altres) i es de confiança i fiable, ja que jo no menteixo mai (mentida).

Crec que jo, en comptes de redecorar el meu mini-pis, recorreré al meu particular sistema de no escoltar la mateixa música que abans de marxar de vacances i, així, jubilar momentàniament a The Pippettes i a Camera Obscura i fer-me amb els nous àlbums de Kasabian (Empire), James Dean Bradfield (The Great Western) o Nicky Wire (I Killed The Zeigeist). O això o escuchar todos mis discos del revés, com un bon freakie marciano.
Sigui com sigui, això sí serà més barat.

P.S. I – Quan he arribat a la zona social de l’oficina, entre palmadetes a l’esquena, agitades de mans i benvingudes entre aplaudiments, només m’ha sortit dir Gracias chicos, pero el mérito és del equipo.
És tot el que puc donar de mi mateix ara per ara en qüestió d’humor. Això compta com a síndrome post-vacacional?

P.S. II – M’han dit què faig bona cara, semblo molt relaxat i estic més guapo. Que les vacances m’han anat bé, vaja.

Èxode

Avui a l’hora de dinar, chupitos i licors variats han rondat per la taula, celebrant un massiu èxode vacacional. Doncs jo avui crec que tampoc beuré malgrat tenir molt a celebrar. Marxo de vacances amb una banda sonora prefabricada. I què?

Sona: It Hurts To See You Dance So Well de The Pipettes (ms).