El meu pare viatjava moltíssim quan era petit (jo, no ell). Sempre estava fora i tornava els caps de setmana (no tots). Sempre em duia una caixa de Tente. M’entusiasmava el Tente. Ell ho sabia, òbviament (jo era un marrec) però, cada cop que arribava a casa un divendres nit, jo pensava no durà cap regal perquè no pot estar sempre regalant-me coses. Quan treia de la maleta una caixa embolicada en paper de colors i me la portava al dormitori, on jo feia que jugava però esperava dissimuladament que ell entrés a dir-me hola (no he sigut mai gaire efusiu), i deia que allò era per a mi, per dins pensava no serà Tente perquè ja en tinc molts.
Sempre era Tente.
Suposo que van ser les primeres passes del meu caràcter compulsiu, on abuso d’allò que m’agrada sense mesura (no de la mateixa manera que els gossos). Tenir tota la discografia dels artistes que m’agraden (incloent rareses). Haver-me de llegir tots els llibres d’un mateix autor, passant de tots els altres. Sentir repetidament aquella cançó dels Stones amb cors eclesiàstics en el tocadiscos amb aquella agulla tan cara que anàvem a comprar al Sonimag. Només tenir un tipus de joguina.

Actualment segueixo sense saber encaixar els regals però si hagués seguit col.leccionant Tente en comptes d’altres coses, les vint-i-cinc caixes (de còmic i paper) que he transporto aquests dies serien molt més lleugeres i els meus braços no estarien vivint un malson.