La cançó més llarga de l’iPod és “El Lado Oscuro De La Fuerza” de Los Planetas. Trenta-dos minuts. Led Zeppelin en posa quatre a un top ten de les de més duració. Les quatre sobre els vint-i-cinc minuts. Avui les escoltava sense adonar-me’n, com si fossin fil musical d’oficina. Se’m fan massa llargues i perdo l’interès. Dels pocs temes de més d’un quart d’hora que escolto sense avorrir-me, crec que només Spectral Mornings de Cornershop m’agrada sencer. Massive Attack i The Smashing Pumpkins són uns altres habituals d’aquestes tendències colossals. És difícil interpretar quina és la més curta, entre tanta intro, outro, interlude i instrumentals però, com a curiositat, hi ha un tema de Prince anomenat “Four Blank Seconds”.

El tema més llarg de Fountains Of Wayne dura cinc minuts i sis segons.

Off topic: és paradoxal que una banda morta fa trenta anys tingui un dels pocs myspace agradables a la vista que existeixen.

Llegeixo el Hulk de Bruce Jones, que tenia reservat per dies com aquests. Vuit volums amb un sorprenent regust als millors moments dels X-Files de Chris Carter i que val la pena tenir en la seva versió original o recopilatori en anglès (l’edició de Planeta era de pena).
Parlant de series, Tele5 ha començat l’emissió de la serie Jericho, de la qual he vist un tros avui i m’ha semblat molt fatal. Estic d’acord que a Lost de vegades sembla que no passi res i tot avanci lentament però cada cop més sèries estan copiant aquest modus operandi (com al seu dia totes van copiar X-Files) però amb menys gràcia. I també, de nou, una televisió ofereix una serie que no té final. Jericho va ser cancel.lada als US després de la seva primera temporada però amb un últim capítol acabat en continuarà. Se suposa que hi haurà una mini-temporada de 5 o 6 capítols per no deixar penjats els arguments però és com quan TV3 va emetre Invasion. Em nego a veure una cosa que sé que no porta enlloc (si és que una sèrie de televisió et pot portar a alguna part).
Escolto els últims cd’s adquirits: Zeitgeist de The Smashing Pumpkins, que m’ha agradat més del que esperava i menys que en els seus millors moments; Twilight Of The Innocents d’Ash, que sonen com sempre però si el sempre t’agrada, gaudeixes com idem; floto una mica amb The Reminder de Feist (per fi l’he trobat en caixeta de plàstic i no en digipack, coses meves) i començo a fer rodar els nous de The Chemical Brothers, Ryan Adams i U.N.K.L.E. dels que encara no tinc una opinió que interessi ni a mi.
M’alimento de síndria i em poso crema a l’esquena com bonament puc. Maivista, potser sí que la natura no és sabia del tot perquè és literalment impossible posar-se crema a l’esquena un mateix sense tenir braços de mico o qualsevol altre primat.

Ah, i m’he canviat de feina un altre cop.