En el fons, els éssers humans no som imparcials en cap aspecte de la vida. S’espera una resolució justa d’un Tribunal Constitucional on els membres que el composen marxen a casa cada nit amb els mateixos ideals i prejudicis amb els que s’aixequen cada mati. I així dia a dia i setmana a setmana. Són com aquell periodista de TV3 que anava amb el Ballagher i amb mi al tram el passat dimarts, de camí al Camp Nou. La seva feina deu ser comunicar les notícies esportives amb imparcialitat i transmetre certa passió pels bons resultats de l’esport català (com una hipotètica victòria de l’Espanyol en qualsevol torneig) però, quan surt de la feina, va al camp amb la bufanda del Barça al coll i l’entrepà sota el braç. Després la gent critica que els periodistes no siguin imparcials i se’ls vegi el llautó culé. Les coses són com són i potser el que passa és que, des de fora, les enfoquem malament.

Els meus prejudicis durant el partit del Barça amb l’Inter de Milà estaven enfocats cap a una parella que s’asseu a prop de les localitats on em deixen presenciar alguns partits. Aquesta parella, casc de moto sota el braç, apareix cada partit passats vint minuts de la primera part i marxen als quinze minuts de la segona. No parlen entre ells, fan cares llargues i fumen de manera distreta, sense mirar-se entre ells ni als jugadors, gairebé.
Dimarts, ella va aparèixer amb una amiga, sense el noi habitual. Van xerrar, cridar, celebrar els gols com la resta d’espectadors. I jo que em pensava que era ella qui devia anar obligada i per això les males cares.

Dios mio, que es ese punto brillante que veo allí?
Es el poco talento que le quedaba a Courtney Love que se aleja, se aleja, se aleja, se fue.
Michael Moore.

Si la vida fos com un anunci de compreses, no et quedaria una sensació de buit quan fas un sprint per arribar al tram i comences a pitjar un botó que ja veus que no fa llum i, aleshores, suaument, el tram comença a moure’s, deixant-te aquí tirat i allà tirat. No hi hauria lloc pel mal humor, la irritabilitat o els plors. Simplement somriuríem com si no passes res, com si tot fos part una innocent entremaliadura còsmica. No és una confabulació de les forces supremes de l’univers per a que arribem tard allà on anem. Ens reconfortaríem mirant al nostre voltant, on dotzenes de persones vestides amb colors llampants farien una coreografia amb paraigües vermells i no ens desfogaríem pas a cops de peu amb la màquina expenedora de bitllets.

Recordem: perdre el transport públic ens atorga el regal del temps. Tonto el que no lea.

Endevinalla fashion victim en època de rebaixes: per què la noia que viatge en tram de nit, en abric blau i faldilla i botes negres, porta els cascs per sobre del barret, però no només la diadema, sinó també porta per fora els auriculars? Doncs perquè van a joc amb el barret, fent servir el mateix estampat a ratlletes blanques i negres (i no, no eren orelleres).

El nadal s’allunya progressivament. L’arbre de nadal de l’oficina ja no té ni les llums ni les boles però segueix al ben mig del passadís, decorant el rebedor.

Hi ha dues fonts públiques (que conegui) on una figura estàtua d’un nen munta la pròpia font i agafa l’aixeta com si estigués pixant, amb un somriure burleta a la cara. Una per la rambla de Sabadell i l’altra a l’inici del carrer Pelai. La diferència és que, quan passes pel costat de la font de la ciutat comtal, fa una intensa olor a orina.
Bona nota per l’ajuntament i els seus bons propòsits de donar l’ambientació més realista possible pels sentits dels seus ciutadans (l’olfacte, en aquest cas). Per la vista, s’han decidit (per fi) pel tramvia que creuï la ciutat. Serà com anar en bus per La Diagonal sense patir per demanar la parada. O em precipito i la demano massa d’hora o em passo si no me la demana un altre passatger i he de sortit corrents deixant darrere un “eh, sin empujar!”. Més o menys, el que devia pensar el pobre Noel cap al minut 1:30.

* I ara és quan venen els comentaris sobre el perquè d’aquestes fonts. Estic impacient.

Estic realment excitat. Sempre havia volgut tenir alguna habilitat especial. Només una, encara que fos petita. Una d’aquelles fantasies que flotaven pel cap quan de petit em van regalar els primers còmics de Spider-man.
Sembla que les emocions d’acomiadar-se amb nocturnitat (i certa alevosía) de les quatre parets que em van fer de llar els últims set anys (i del meu barri els últims trenta) s’han transformat en uns poders curatius per imposició de mans que acabo de descobrir. Què bé que l’energia no desaparegui i que es transformi. Ara, cada nit, vaig imposant les mans per tot arreu. He de provar amb certs trossos de gespa mig seca i morta que hi ha per on passa el Trambaix, a veure si també funciona.
Aquesta novetat em distreu i fa més lleugera les esperes. Esperar les vacances. Esperar la nova llar. Esperar el nou barri. Esperar. Esperar. Esperar.

Doncs una espera s’ha acabat.