Estic realment excitat. Sempre havia volgut tenir alguna habilitat especial. Només una, encara que fos petita. Una d’aquelles fantasies que flotaven pel cap quan de petit em van regalar els primers còmics de Spider-man.
Sembla que les emocions d’acomiadar-se amb nocturnitat (i certa alevosía) de les quatre parets que em van fer de llar els últims set anys (i del meu barri els últims trenta) s’han transformat en uns poders curatius per imposició de mans que acabo de descobrir. Què bé que l’energia no desaparegui i que es transformi. Ara, cada nit, vaig imposant les mans per tot arreu. He de provar amb certs trossos de gespa mig seca i morta que hi ha per on passa el Trambaix, a veure si també funciona.
Aquesta novetat em distreu i fa més lleugera les esperes. Esperar les vacances. Esperar la nova llar. Esperar el nou barri. Esperar. Esperar. Esperar.

Doncs una espera s’ha acabat.

M’assec al Trambaix i trec el volum número 11 de BM: Capitán América de la bosseta del Fnac que reutilitzo per portar les lectures a la motxilla. Al mateix temps, em col.loco els auriculars de l’iPod, ja que sóc d’aquests que gairebé sempre són capaços de llegir amb música. El noi que seu al meu costat treu de la seva motxilla la mateixa bossa petita reutilitzada del Fnac i, de dins, un volum de la BM: Namor. No hi ha hagut ni somriures ni mirades de complicitat. Ell ha fet la seva lectura amb els seus cascs posats i jo la meva fins que m’ha distret el senyor que dúiem davant. Per què no puc deixar de mirar algú que es fica el dit al nas de manera grollera? Intento dirigir la meva mirada a un altre lloc però començo a pensar: “Seguirà burxant? Encara insistirà?” i torno a mirar-lo fixament. Si és massa repulsiu, utilitzo els reflexes de les finestres del vagó com a mirall retrovisor.

Avui s’ha notat el retorn de la societat a la seva rutina i, qui a diferència de mi, aquest era el primer matí en metro des de feia setmanes, hem gaudit d’un trajecte sense aire condicionat.
Benvinguts a tots.

Per cert, les bossetes del Fnac deixen anar una mica de tinta groga segons amb quins materials freguen. Argh.

El dia següent a fer 30 anys, vaig agafar unes angines que avui encara duren. El dia següent, vaig anar a comprar una T-10 a la màquina expenedora del TramBesós i, després de escollir la opció, introduir la meva tarja de crèdit i posar el meu PIN, vaig marxar tan feliç sense recollir el bitllet. Afortunat qui se’l trobés.
Jo no em noto ni sento gran ni res de res però això són senyals inequívoques de que em faig gran, està clar.
Així que avui he decidit escoltar només olddies, suposo que per fer-me sentir més jove encara. Han fet de banda sonora de la meva jornada laboral Who’s Next, Tommy i Quadrophenia de The Who i Led Zeppelin I, II, III, IV i Physical Graffiti de Led Zeppelin. Per sentir-me més jove, suposo.
Les dues bandes han marcat la història de la música contemporània, van ser innovadors, pioners, tenien en comú un supergrup i els bateries i els baixistes de les dues bandes són morts. Els bateries especialment joves. Encara que John Bonham va morir ofegat en el seu propi vòmit i això tampoc deu passar cada dia.