I No Viene El NitBus
- No miréis! No miréis! Que ya viene!
Totes s’aturen però una continua amb la vista alçada per mirar la pantalla:
- Que no mires! - l’escridaren.
I em pregunto… si hagués mirat, què? No hagués vingut?

- No miréis! No miréis! Que ya viene!
Totes s’aturen però una continua amb la vista alçada per mirar la pantalla:
- Que no mires! - l’escridaren.
I em pregunto… si hagués mirat, què? No hagués vingut?

Quan surts a fer un vol amb la teva bici, vas a la velocitat què et demana el cos. Ni ràpid ni lent. Vas com vas. I es pot donar què algú et passi com què tu avancis a algú.
Avui, xino-xano per la Diagonal, he avançat a un paio tenyit de ros d’uns trenta i escaig anys què anava amb una mountain bike. Realment, quan l’he passat no m’he fixat en ell. Simplement és una bici per la què passes pel costat. Uns quants carrers després, he parat a un semàfor en vermell i quan estava allà aturat, he sentit una derrapada què ha acabat a pocs centímetres de mi, i gairebé se m’emporta pel davant.
Era el paio ros, suat i esbufegant. He pensat: podia haver frenat més lluny.
El semàfor s’ha posat verd i hem arrancat. He deixat què comences ell (no volia què em tornés a frenar a 3 cms del cul) però poc després l’he passat de forma natural perquè anava més lent què jo. Res personal. En quant l’he passat, he notat què darrere meu se sentien més esbufegades i què les marxes i les suspensions d’una mountain bike què semblava nova, grinyolaven sense parar.
Hem arribat a un altre semàfor i s’ha aturat al meu costat fent una llarga frenada. M’ha mirat. Ha començat a moure els canells i les mans al manillar, com si la seva bici fos una moto. Colpejava amb el peu el pedal com si fos un accelerador. Ha fet un o dos caballitos mirant-me, desafiant.
Clar, tanta parafernàlia ha fet què no se n’adonés què el semàfor estava verd així què jo he seguit a la meva i ell s’ha quedat fent… jo què sé… saltirons? Pocs minuts després he sentit un altre cop el seu alè darrere. He frenat una mica i m’ha passat pel costat (amb dificultats… estava una mica grassonet) i em mirava mentre m’avançava. Jo he reduït una mica més per a què passes d’una vegada però ell seguia fent gestos com si anés sobre una moto.
Per un moment pel meu cap han passat aquells documentals del National Geographic on els galls d’indies o altres animals mascles fan una dansa per aparellar-se amb les femelles.
Tant mirar-me i fer el ganso ha fet què no veiés què el carril bici s’acabava i la vorera també. Jo he girat a la dreta on es creuaven les avingudes i he seguit el carril bici què canviava de carrer mentre que ell ha sortit disparat cap als cotxes de la Diagonal.
Sé què ara seria adient acabar la història amb un gran final de pel.lícula. Què els cotxes el van atropellar i el seu cos mig destrossat va ser rematat i triturat als rails del Trambesós. Però no. El paio, amb cara de terror, ha fet diversos cops de volant i derrapades i ha tornat a la vorera. Jo he seguit el meu camí.
Haurem d’esperar a una altra ocasió per riure.
Pd.- Com és què hi ha tants freaks pel carrer sense control?
Estàs llegint (o potser només mirant) PRODUCTES DE NETEJA, una petita col.lecció d’anotacions personals en un entramat semi-caòtic on les entrades s’escriuen en ordre cronològic i es mostren en el sentit cronològicament oposat.
Anteriors