Els concerts gratuïts de la Mercè són per anar a xerrar, lligar, fumar, beure i relacionar-se. I mentre embrutes una mica, aixecar el mòbil per a que algú a l’altre costat de la línia escolti la música o només ser-hi per després omplir un fotolog qualsevol i poder dir que vas estar allà perquè queda cool. De tot menys fer cas als pobres Travis, per exemple. I jo, avergonyit, vaig girar cua jurant-me que mai més tornaré a un concert gratuït. Malgrat el perill de sonar burgès, a partir d’ara només concerts on s’hagi de pagar i cadascú tingui el seu lloc.

I Travis molt bé. Simpàtics, xerraires, una mica distorsionats i una maleta plena de hits que pocs reconeixien.

Modo Pitufo Gruñón Off.

Primera trilogia de la felicitat musical. Edició estàndard en caixa de plàstic.

En les últimes setmanes m’he comprat deu cd’s. Només m’ha donat temps a digerir tres o quatre. Sobretot m’estic endinsant en aquells que són com retrobar-se amb un vell amic que fa molt de temps de qui no saps res i et torna sensacions que fa temps que no senties.
El primer d’ells és el nou àlbum de Travis, congelat en el temps entre la banda invisible i l’home que.
Per què canviar si el que fas ho fas molt bé?

Fa unes setmanes, Crisplisquismi (l’artista abans conegut com a Chris Martin) presentava en primícia l’àlbum The Boy With No Name de Travis com la banda que havia inventat Coldplay. I és que quan sento algú que escoltant Radiohead o Travis deixa anar allò de “mira, otra banda que se parece a Coldplay” se’m salten tots els punts de sutura que encara no m’han posat.

Son Coldplay en castellà i en dolent. Una cosa és que aquests paios de La Sonrisa de Julia (nom a l’estil La Oreja de Van Gogh) sonin a Coldplay, que el cantant canti en falsete com fa el Chris Martin, què la melodia de Llevo Tu Voz sigui un “pastix” de cançons de Parachutes o A Rush of Blood To The Head… però que el videoclip sigui igual també?! Collons! El video de Llevo Tu Voz es el mateix que el vídeo de Coldplay Yellow.

La pitjor cosa que li podia passar a la música britànica és que la manera de cantar de Thom Yorke de Radiohead es popularitzés i ara tothom canti igual: Chris de Coldplay, el paio de Keane, encara que els casos de Fran Healy de Travis i del Bellamy de Muse son vergonyosos, vamos… quin mimetisme… però ho d’aquests tios és massa.

Per grup nacional em quedo amb La Casa Azul. Després de l’àlbum del 2000 El Sonido Efervescente De La Casa Azul, acaba d’aparèixer Tan Simple Como El Amor. A això li hauríem de donar una oportunitat. Pop de colors i xiclets. Para-pa-pà!

Un escolta Superguay i… la millor teràpia, com algú va dir, per les inseguretats i la falta d’autoestima. O el desamor. Tot són grans temes com El Secreto De Jeff Lynne o El Sol No Brillará Nunca Más però quina gran cançó és Como Un Fan.

El video de Superguay aquí.
La weberia aquí.