Últimament no faig més de parlar de coses que m’indignen i em molesten. Vaig com indignat per la vida, una mica. Deu ser l’estrès o qualsevol altra cosa d’una rellevància tan absurda i ínfima que no fa més que fer-me sentir un maniàtic però em molesta tot: la gent pel carrer, els titulars dels diaris, el que fan coneguts i desconeguts, la feina, la casa… tot. Fins i tot he creat una nova categoria manies com hauria d’haver fet quan no feia més que reflexionar sobre la crisis dels 30 (crisis? quina crisis?).
L’última mania són els cd’s en digipack o no. M’agrada tenir-los tots iguals, o al menys tots els d’un mateix artista en un mateix format. Així que, quan apareix una novetat en un format diferent, comencen els dubtes de si m’espero a veure si trobo un altre format o no.
L’últim àlbum de la discòrdia, el Miope de Miqui Puig.

Publicitat.

Canvio cert número de cd’s en plàstic o digipack per les seves versions en digipack o plàstic. Contacteu-me per saber la llista.

Hi ha un complot per a que no surti del llit fins l’Abril i, com segueixi amb aquestes reflexions barates, després d’aquesta setmana, hauré de rebatejar aquesta pàgina web i titular-la quelcom així com “Crisis En Los Treinta Infinitos”, “Entrevista Con Un Treintañero” o “El Código DeTrenta”, que segur que els dominis estan lliures. Tot perquè a mi, abans, els refredats em duraven dos dies. Ara em duren una setmana. Si això no és degut a que em faig gran, doncs no sé què ho serà.
A mitja setmana, el Liverpool humilia al Barça a la Champions i quan sembla que aixeco el cap, van els de Marvel i maten al pobre Steve. Llàstima que sigui una mort genial, directa, discreta i lògica, perquè tard o d’hora l’espatllaran.
Adéu, Steve. De moment.

Mai he sigut gaire prim però sempre he sentit dir allò de: “Has guanyat pes? Et queda bé. Estaves massa prim” que un mai sap tampoc si és cert o li diuen per quedar bé. Igual passa amb el serrell, que si se’m veuen millor els ulls sense, que si tapa les celles que són massa grans. Tant és.
El tema està en que tots els kilos que guanyo van a parar al mateix lloc, estil concentrat, així que els famosos 30 i una vida una mica sedentària m’han portat de regal una panxa que, comentant-t’ho amb l’entorn, és una que ja no marxa. Com a consol per mi, l’EDG diu que la seva noia el pressiona i jo, que sóc estoic, doncs estic en pla a mi plim.
Jo penso que el tema és genètic i no s’hi pot fer res. Si Ronaldo, que se’l suposa el millor davanter del món (o quasi), encara fot gols amb aquest airbag que porta, que no el perd ni entrenant a la italiana, doncs oblidem el tema. En canvi, la millor davantera del món té panxa? Aleshores.