My First Truest Love Was A Multiple Adjustable Shower Head

Si s’obre l’armari, apareix apilada (bueno, apilada) la mateixa roba que l’any passat i que l’any anterior i que l’any anterior. No és una manera intencionada de fer veure que no passa el temps. Les primeres canes al pit em delataran el proper estiu. És aquella actitud de “si encara no està trencat!” que fa que no es renovi el vestuari gairebé mai i aquella incomprensió davant la gent que es cansa de la roba després de posar-se-la dos cops. Incomprensió que m’he de menjar amb patates cada cop que veig el MacBook nou o semejantes.

Demà aniré a que em presentin tres llibres. Hola, què tal, encantat, molt de gust.

No Alarms And No Surprises

Curiosament, una nena de nou anys descobria el poliol aquest cap de setmana. Amb molt de sucre i a cullerades petites se’l prenia fins que sa mare li va dir que perquè no es bevia la tassa com la gent normal. La nena va fer una ganyota avorrida, va deixar anar la cullera a un costat i amb les dues mans es va apropar la tassa als llavis i en va veure només una mica. Es va aixecar de la cadira i va marxar deixant-ne una mica menys de la meitat. Per dins, vaig pensar que no feia tants mesos que, no sé per quina raó, he deixat de prendre’m el poliol del migdies de la mateixa manera.

Gimnàstica Passiva

Tornant en Bicing pels carrers de Barcelona a una velocitat desproporcionada (raó per la qual la societat hauria d’agrair que encara no tingui carnet de conduir), pensava, per enèsima vegada aquests últims mesos, que em sento gran. No un gran d’adult ni un gran de madur. Ni tan sols un gran d’enorme (malgrat aquest mitxelín que sembla que ha vingut per quedar-se i m’està convertint en una versió llatina del Koeman). Em sento gran com de señor, la pelota!, señor, tiene hora? o señor, para ir al ayuntamiento?. Com si hagués arribat a aquell estat on, quan érem adolescents i xerràvem a la biblioteca de l’institut, davant els nostres apunts fotocopiats, devorant entrepans, ens imaginàvem quan tinguéssim trenta anys. Em trobo la Reich al metro i el Ferran a l’oficina, amb les seves feines i els seus problemes, i les seves mirades ja no són les d’aquells adolescents, independentment de com es conservin. La mirada confiada de qui desconeixia que nedava en la ignorància més absoluta.

La Estación Del Bofetón

Res et fa sentir més vell en aquesta vida que el fet que tots els teus grups i artistes favorits, que has seguit des del seu debut, hagin tret ja el seu Greatest Hits.

Nada Ni Tan Siquiera Regular

Hi ha un terme de moda per definir un dia com avui, on he treballat dotze hores seguides sense parar, on no he fet més que notar que em canso més que mai, on he patit el Barça i l’única cosa que puc destacar és una relativa i acceptable impuntualitat de rodalies. El terme és regulero.
Assegut als bancs del gran hall on l’edifici rebia als alumnes, la noia més popular i desitjada de l’institut, amiga del meu millor amic, va passar un dia per davant meu amb la seva carpeta de COU de camí cap a classe i, en veure’m, em va preguntar educada qué tal. Li vaig respondre pues ni bien ni mal, y supongo que eso es regular. Y tu?. Ella va respondre jolín, hijo mío. Pues yo bien i va seguir el seu camí. Unes hores més tard, el Ferran em va dir mi amiga dice que eres un poco rarito. Mai li vaig donar importància ja que, uns anys abans, aquest mateix amic em va confessar que jo era un tío guay aunque a veces eres un poco imbécil.

Vaig a veure on he posat el meu sentit de l’humor. A la tauleta de nit blanca Ikea, sota l’estoic dau de postures ingràvides? Doncs no.