Em trobo per tot arreu post-its amb el meu número de mòbil apuntat. Amb dues ratlles a sota, remarcant. Sempre és la meva lletra. No pateixo cap Alzheimer matiner ni una amnèsia puntual (només una petita dislèxia urbana). És que, sempre que el dono per telèfon, l’apunto progressivament el vaig dient en veu alta, al costat de totes aquestes formes cubistes inconscients que queden als marges de les pàgines durant qualsevol conversa telefònica.
Ahir vaig respondre al telèfon amb un “Qué!?” de mala hòstia en comptes del meu típic “Sí?”. Ni tan sols un tradicional “Digui” quan hauria de ser un “Si?” condicional de “Si cuelgas ahora y me envías un mail, aun tienes una posibilidad”. Després de quatre trucades consecutives havia arribat al meu límit. Aquest aparell és el pitjor invent de la història (period). Jo mai vaig ser dels que arribaven a casa i preguntava si m’havia trucat algú. Mai em va importar. Diria que mai em va trucar gaire gent, tampoc.

Tot va començar ahir nit. El telèfon sense fils sonava sense parar i la pantalla mostrava números desconeguts. Per demanar consulta. Per reservar una habitació. Per si està en Pascual. El tren s’ha desviat de la seva ruta aquest matí per una avaria i una altra, aquest cop a la feina, m’ha tingut clavat i estressat a una cadira nou hores seguides.
He resolt l’avaria laboral però és estrany com hom mai espera que un tren canviï el seu rumb. Sigui per la raó que sigui. Hi ha certs termes establerts que semblen inalterables com que les vies estan allà, inamovibles, i de sobte no et trobaràs a una parada que no estava a la teva ruta. És més desconcertant que la resta. La nena que plora. El senyor que xiula. L’adolescent neguitosa que fa l’últim repàs als apunts. El jove que canta per si mateix i per l’iPod. La noia que s’adorm recolzada sobre la mà, just davant meu.
Ahir nit vaig desendollar el telèfon de la paret. Directament. Mitja ciutat es va quedar sense receptes, vacances o un ésser estimat. Com amb la vaga de transportistes.

Ningú va demanar per la Milagros i vaig sentir certa enyorança.

Fa uns anys, al meu petit apartament, vaig decidir posar una línia de telèfon. Coses de l’adsl. Encara ara, només 2 o 3 persones tenen aquest número. Jo no truco mai per aquesta línia (ja tinc un mòbil per això) i quan sona, sé exactament qui és. Menys quan es tracta de El Milagros.

Poc després de tenir el nou número de telèfon, una nit, al voltant de les 11 de la nit, va sonar. El vaig agafar, una mica estranyat, amb un simple “Sí?” i vaig sentir un:

- Milagros?

Òbviament, s’equivocaven. Li vaig comentar a l’home, de veu tronada i vella, què aquí no vivia cap Milagros (podia haver fet algun acudit però… nah…) i el senyor es va disculpar i va penjar.
Dos minuts després, el telèfon va tornar a sonar:

- Milagros?

Va a ser que no.

La cosa va quedar aquí fins dos o tres nits després, quan, a la mateixa hora, va tornar a sonar el telèfon. Jo, què ja no hi pensava en aquell senyor, vaig despenjar, només per escoltar un nou:

- Milagros?

Nops. No pas aquí. Li vaig dir què s’equivocava i l’home, molt educadament, es va disculpar novament. Tres minuts després, el meu telèfon tornava a sonar.

Si jo visqués al Japó, probablement tot això tindria rel.lació amb una antiga maledicció, i es tractaria del fantasma d’un home gran què va morir a una cabina de telèfons mentre trucava a la Milagros en qüestió, i ara està condemnat a trucar i trucar sense fi, fins què algú respongui “Sí, Milagros está aquí. De parte de quién le digo que llama?”. És aleshores quan el vell sortiria reptant com una serp per l’auricular i devoraria les entranyes de la persona què hagués respòs a la trucada. Aterrador.

Però no visc al Japó. Les trucades es van succeir, com a mínim, un cop per setmana durant uns mesos, i sempre amb el mateix patró: una trucada, “Milagros?”, jo li dic què s’equivoca, un segon intent, li dic què es torna a equivocar, i fins i tot hi havia un tercer intent en el què, només despenjar, l’home ja es disculpava directament, sense milagros ni hòsties.

Una nit va sonar el telèfon. Me’l vaig mirar des del sofà i vaig pensar: el iaio. En aquell precís moment, el meu esperit va sortir del meu cos, vaig flotar pel menjador i em vaig veure a mi mateix assegut, mirant el telèfon i vaig descobrir què havia acceptat completament aquella situació i havia assumit aquell fet com una rutina més a la meva vida. Em va semblar ridícul.
Em vaig aixecar, vaig despenjar, “Milagros?”, “No, aquí no” i vaig decidir ser una mica proactiu amb aquell ancianet.

- A qué número llama?
- No lo sé.
- Cómo que no lo sabe?
- Es que mi yerno me dejó un móvil con el número de teléfono de mi hija memorizado y en la pantalla sólo pone “Milagros”.

L’home, molt amable i ben intencionat, em va explicar la situació. A la fí, tot tenia una raó de ser. El pobre home no sabia fer anar un telèfon mòbil. Tan sols escollir el nom de la seva filla a la llista, i pitjar per trucar. I el número estava malament (y tenía un yerno un poquito cabrón).
El pobre home estava desesperat. Li vaig comentar què el número estava malament, què si li trucaven ells, què els hi comentés (en aquell moment pensava en què si la seva filla mai truqués, el pobre home moriria un dia de vell, allà sol, amb el mòbil a la mà, sense parlar mai amb la seva filla; la seva filla pensant què ell era un deixat què no s’interessava pas pels seus fills, i ella menys encara, tot plegat un drama, i tots els minuts desaprofitats xerrant en petites converses de menys de 10 segons amb un noi de Barcelona…).
Sembla què finalment vam descobrir què passava; per què sempre insistia (l’home tornava a escollir el nom “Milagros” de la llista del mòbil, per si de cas… mai se sap, tu, què les màquines avui dia son molt llestes i potser esbrinen els números correctes) i per què passava dia rere dia.

D’això farà ben bé més d’un any. Mai més va tornar a trucar.
Ahir a la nit, va sonar el telèfon. El vaig despenjar:

- Milagros?

Vaig somriure. Va ser una sensació agradable, com quan et truca un vell amic què aprecies i no t’ho esperes pas.

- No. Aquí no es. Se equivoca…