El Risto que surt a OT ha tret un llibre mediàtic on, segons un crític vanguardista, sembla ser que entre molta palla irrellevant hi ha alguna perla i on es diuen coses com que el fet de fer cua ens iguala. És igual si ets ric o pobre, en una cua som tots iguals. Bé, això és exageradament incorrecte perquè no tinc prou dits al cos per comptar els llocs on, tenint un carnet, passe, entrada o contacte privilegiat, no puguis estalvia-te la cua i entrar només arribar. Una cua només iguala a qui fa cua.
El que iguala a la classes privilegiades, rics, pobres, blancs, negres, rossos i morenos són les petites coses quotidianes. Per exemple, que ens despertin amb una trucada de telèfon i en contestar, davant la (maleducada) pregunta de “estaves dormint?” (la veu d’ultratomba delata), respondre: “no, no… estava… (excusa aquí)“. És igual que la trucada sigui incomprensiblement matinera o siguin les tres del migdia després d’una farra descomunal la nit anterior. Per defecte, es menteix. Com si dormir fos un acte pel que hom s’ha de disculpar.
Després d’un cap de setmana de córrer darrere dos bessons d’un any fent un servei de cangur que al mercat deu tenir un peu desorbitat, no entenc aquella gent que quan va de visita per veure un bebè i li diuen que està dormint, comença a donar cops de porta, forçar la tos o altres activitats sorolloses només per despertar la criatura. Jo el primer, Ho feia sense dubtar quan el meu germà era un nadó. Què és? La venjança dels adults per ser despertats? Poseu el mòbil en silenci que costa un ou fer dormir un nen.

Em pregunto si el nostre veí dorm bé.

Em trobo per tot arreu post-its amb el meu número de mòbil apuntat. Amb dues ratlles a sota, remarcant. Sempre és la meva lletra. No pateixo cap Alzheimer matiner ni una amnèsia puntual (només una petita dislèxia urbana). És que, sempre que el dono per telèfon, l’apunto progressivament el vaig dient en veu alta, al costat de totes aquestes formes cubistes inconscients que queden als marges de les pàgines durant qualsevol conversa telefònica.
Ahir vaig respondre al telèfon amb un “Qué!?” de mala hòstia en comptes del meu típic “Sí?”. Ni tan sols un tradicional “Digui” quan hauria de ser un “Si?” condicional de “Si cuelgas ahora y me envías un mail, aun tienes una posibilidad”. Després de quatre trucades consecutives havia arribat al meu límit. Aquest aparell és el pitjor invent de la història (period). Jo mai vaig ser dels que arribaven a casa i preguntava si m’havia trucat algú. Mai em va importar. Diria que mai em va trucar gaire gent, tampoc.

Tot va començar ahir nit. El telèfon sense fils sonava sense parar i la pantalla mostrava números desconeguts. Per demanar consulta. Per reservar una habitació. Per si està en Pascual. El tren s’ha desviat de la seva ruta aquest matí per una avaria i una altra, aquest cop a la feina, m’ha tingut clavat i estressat a una cadira nou hores seguides.
He resolt l’avaria laboral però és estrany com hom mai espera que un tren canviï el seu rumb. Sigui per la raó que sigui. Hi ha certs termes establerts que semblen inalterables com que les vies estan allà, inamovibles, i de sobte no et trobaràs a una parada que no estava a la teva ruta. És més desconcertant que la resta. La nena que plora. El senyor que xiula. L’adolescent neguitosa que fa l’últim repàs als apunts. El jove que canta per si mateix i per l’iPod. La noia que s’adorm recolzada sobre la mà, just davant meu.
Ahir nit vaig desendollar el telèfon de la paret. Directament. Mitja ciutat es va quedar sense receptes, vacances o un ésser estimat. Com amb la vaga de transportistes.

Ningú va demanar per la Milagros i vaig sentir certa enyorança.