Berlín és una ciutat com moltes altres, molt oberta, tota exterior i amb molta llum; amb un ós com a mascota que deu buscar la mel de tanta abella suelta entre la bolleria fina i on hi fa fred, calor, sol i pluja en quantitats similars. La gent va amunt i avall en bicicleta de forma despreocupada per carrers, voreres i parcs i els vianants s’aparten del seu camí per reprendre’l quan ja s’allunyen deixant enrere el seu ring ring. La ciutat en sí té uns tons pastel però projecta més un gris ciment. La Síl opina que no és una ciutat gaire literària, potser per una manca de nostàlgia als seus carrers. I pot ser que sí, que la nostàlgia els hi faci una mica de por i tots mirin endavant, com quan van en bicicleta.

I en l’únic canal de TV que podíem entendre, Espanya 11 - Michael Phelps 8.

Estic realment excitat. Sempre havia volgut tenir alguna habilitat especial. Només una, encara que fos petita. Una d’aquelles fantasies que flotaven pel cap quan de petit em van regalar els primers còmics de Spider-man.
Sembla que les emocions d’acomiadar-se amb nocturnitat (i certa alevosía) de les quatre parets que em van fer de llar els últims set anys (i del meu barri els últims trenta) s’han transformat en uns poders curatius per imposició de mans que acabo de descobrir. Què bé que l’energia no desaparegui i que es transformi. Ara, cada nit, vaig imposant les mans per tot arreu. He de provar amb certs trossos de gespa mig seca i morta que hi ha per on passa el Trambaix, a veure si també funciona.
Aquesta novetat em distreu i fa més lleugera les esperes. Esperar les vacances. Esperar la nova llar. Esperar el nou barri. Esperar. Esperar. Esperar.

Doncs una espera s’ha acabat.

Durant l’agost, l’alegria més gran que pot recórrer l’oficina és quan recarreguen la màquina de pastes. La resta son penúries arrossegades feixugament esperant l’inici de les vacances.
Sempre m’he considerat de fonaments bàsicament optimistes però, paradoxalment, acostumo a pensar com seran els finals de gairebé totes les coses quotidianes que m’envolten. On acabarà aquest nou gadget que he comprat quan acabi sent substituït pel nou hype. Com acabarà aquest pis quan jo no hi sigui o l’enderroquin. Com serà el carrer on vaig nàixer d’aquí trenta anys més. Com serà deixar aquesta feina (per segona vegada). Com acabaré aquest blog (sóc especialment creatiu imaginant el títol perfecte per un hipotètic final). Com serà la meva última i potser primera cerimònia no apostòlica ni tan sols romana (curiosament, totes les cerimònies d’aquest estil que he protagonitzat fins ara han sigut completament involuntàries, i així seguiria).
Especialment m’atrau aquesta última. És una imatge recorrent durant les vigílies nocturnes mentre altres dormen. Em va quedar gravada un matí de dissabte, fa anys, despertant-me dels somni del meu propi funeral. Veia globus de colors i entrepans de Bimbo en meitats triangulars. Una selecció de la meva música favorita de fons. Totes les finestres obertes i cortines blanques al vent. Cap taüt. Cap persona.
El que dèiem. Clarament optimista.

El que sóc incapaç de visualitzar, ara per ara, és el principi de les meves vacances, aquí, a la cantonada.

Jo, que sempre he sigut promotor dels regals fora de temps (dos mesos abans o després de la data indicada, a poder ser), acabo d’entendre la sensació de buit quan el moment arriba i la il.lusió pel regal o s’ha esvaït o encara no ha arribat. Acabo de comprar unes vacances per d’aquí a tres mesos.
Jo, que sempre he sigut promotor de fer-ho a última hora.

Ahir, mentre treballava, vaig pensar: “què modern això que sona”. Era All Saints de l’àlbum Low de Bowie (1977).
No estic atent al que m’envolta.

S’apropen 9 dies de festa. Me les mereixo, sí senyor. Aprofitaré per caminar por mi ciudad, gastar-me la paga extra i per veure amics que no puc veure mai. I després ve nadal, període en el que igual faig més vacances i tot. No faig vacances al nadal des de que no vaig al cole. Ara m’obliguen.
Igual em compro una motxilla i un estoig.