Es diu hematodipsia al trastorn psicològic obsessiu què tenen algunes persones, les quals senten una satisfacció eròtica al consumir sang.
També existeixen malalties a nivell genètic, i hereditàries, per cert, com la fotosensibilitat (hipersensibiltat a la llum), les porfíries (carències d’hemoglobina) o la xeroderma pigmentosa (l’incapacitat heretada de reparar el dany què fa la llum ultraviolada sobre el nostre ADN).
I també hi ha gent al.lèrgica a l’all.

La qüestió és: existeixen els vampirs? Llegint això, un diria què sí. Potser no en l’aspecte més popular del mite, però a multitud de cultures existeixen llegendes i mites amb aquests trets comuns. L’Ekimu babilònic, el Kuang-Shi xinès, el Motetz Dam hebreu, Mormo a l’antiga Grècia, el Chupacabras latinoamericà o el més popular Nosferatu de l’Europa balcànica.

Hi ha tants tipus de vampirs com cultures què els temen, i alguns d’ells tenen trets diferencials. El Ubour búlgar només menja fems (bdè). Pels serbis, l’indicador del vampirisme es ser pel roig. Algunes cultures creuen què els vampirs viuen eternament, altres què només viuen 40 dies. Alguns moren al ser exposats a la llum del dia, i altres s’hi passegen tranquil.lament.
Però només hi ha un tret comú en totes les llegendes i mites vampírics, sigui la cultura què sigui. Tots son obsessius compulsius.

Això vol dir què, si mai sou atacats pel què sembla un vampir, res d’estaques al cor, creus o aigua beneïda… Llença un munt de càniques pel terra i deixaran el què estan fent per recollir-les. No ho podràn evitar. O fes un nus amb una corda. Ho deixarà tot per desfer-lo.