'El blog on no sona música quan carrega'.

From Soho Down To Brighton

A l’oficina tenim un racó de l’estil de l’atzucac* del Cámera Café, on la gent es deté durant uns minuts buscant un moment de pau interior. Les converses no són tan enginyoses ni els colors tan llampants però el cafè és gratis. Dijous, asseguts al sofà amb el seu cafè en got de plàstic, un parell jugaven al pinball amb els seus iPhones i, com qualsevol videojoc ben fet, aquest procurava emular una màquina real amb els seus sons, llums i efectes. Fins i tot acceptava que el jugador etzibés algun cop per fer rebotar la pilota més violentament i així aconseguir més punts. Aquells moviments de cintura, aquells moviments pèlvics que feien trontollar el pinball (fins que t’avisava que series penalitzat) s’han convertit ara en subtils moviments de canell però, encara i així, el que de veritat s’ha perdut, seguint la corrent kitsch del post anterior, és la màquina en sí. No perquè l’experiència fos millor (que sí) sinó perquè es perden aquelles decoracions extravagants. Màquines de pinball amb motius futuristes, amb indis apatxes, amb guerrers cimmerics, plats voladors, noies en biquini o dedicats a Queen. Quin criteri es devia seguir per dissenyar una màquina infernal com aquella?

Suposo que “dissenyador de pinballs” pot sumar-se a la llarga llista de professions socialment desagraïdes, com guionista de vídeos de karaoke o trianglista.

* 1 m. Carreró o camí sense sortida

Los Versos Son Del Yankee Y La Música Del Ruso

La paradoxa inicial de la meva última setmana laboral abans del període de vacances és que necessitava un banyador en ple estiu. La mudança s’ha cobrat unes segones víctimes (els meus banyadors) després de perdre pel camí uns pantalons. I, pel que sembla, en agost, a les botigues només es pot trobar roba de tardor. Mai he provat de banyar-me amb una bona parca britànica però segur que així no acabo cremant la meva pell sota el sol. He acabat la setmana anant a treballar de blanc i tornant a casa amb taques de la salsa de tomàquet dels espaguetis al pit. Així que ara poso rumb a la terra de part dels avantpassats. Allà on potser trobaré familiars d’aquells que, quan algú es casa o, sense anar més lluny, el teu germà té el seu primer fill, es giren cap a tu i et diuen picant-te l’ullet: “a veure qui és el següent!”.

Estaria fora de lloc fer el mateix comentari al proper funeral, suposo.

Stockholm Syndrome

Habemus aqua. La solució salomònica a la retirada de l’aigua embotellada de l’oficina i substituir-la per dues màquines expenedores d’aigua freda de l’aixeta ha sigut retirar una d’aquestes i posar una màquina d’aigua mineral. És una d’aquestes màquines a mig camí entre el R2D2 i un robot de pel·lícula de sèrie B*, on el cap seria una ampolla gegant amb bombolletes. De vegades, quan m’apropo per saciar la meva set, espero trobar dins un cervell flotant ple de cables i, aleshores, telepàticament, sentir una veu que em xiuxiuegi: vas a ser asimilado (en algun dialecte Skrull, és clar).
La qüestió és que ara estem molt contents (si és que amb res se’ns fa feliços) i hi ha fins i tot bofetades per canviar la monstruosa ampolla de 15 o 20 litres. Encara no ha passat res com això i la raó probablement sigui que cada cop que s’ha de canviar l’ampolla hi ha fins a sis persones al voltant esperant el desastre i fent broma (quin mal ha fet Cámara Café) però algun acaba ajudant.
Em pregunto quant durarà.

Corregeixo. Em pregunto qui collons anirà a beure aigua de l’altre màquina.

* ho sé. fa dos posts també vaig utilitzar com a recurs “sèrie B” per fer una comparació. hauria de quedar compensat pel fet d’haver fet servir una mica de llatí.

My Lack Of Knowledge Is Vast

La jornada laboral ha arrencat aquest matí amb un email del departament de recursos humans de la nostra empresa on, enviat per error a tots els treballadors a nivell mundial, es compartien converses i dades sobre revisions salarials de certs empleats amb nom i cognom. Com que, en el passat, altres membres del departament de recursos humans van enviar també per error certs documents excel amb els salaris bruts d’alguns dels empleats a persones a qui, en principi, no els interessava per res el tema, el que potser queda demostrada és la coherència que tenen els amos a l’hora de captar personal pel departament en qüestió.
Una regla que sovint es compleix és que quan hom té unes expectatives modestes pel dia que es té per endavant, quelcom especial succeeix. Mai falla. I així, després de riure una estona amb aquest pedaç d’error, i quan un podia pensar que la diversió s’havia acabat i el tema no aniria a més, un email del vice-president ha arribat preguntant al departament de IT (però posant en còpia a tots els empleats, per què no) si es podia fer alguna cosa per esborrar aquest email de les bústies de correu. Un, innocentment, podria pensar que sí. Que els administradors poden fer un script letal o que els mateixos empleats, en un acte de solidaritat, podem clicar el botó de delete. El que em pregunto és si el vice-president, a part de esborrar el mail, pretenia també que oblidéssim haver-lo llegit. Aleshores el tema es torna més complexe ja que esborrar un mail enviat unes hores abans és possible però una al·lucinació col·lectiva no està exempta de certa complexitat, malgrat estem parlant d’una empresa de software.
Jo he decidit fer una petita llista de remeis més avançats o més casolans per aconseguir que mil empleats oblidin que han llegit un email confidencial que potser més tard li faré arribar:

a) petites sessions d’electroxocs cada matí
b) fer girar la terra en el sentit contrari al de rotació com va fer Christopher Reeves a Superman II, així anar enrere en el temps i poder evitar que el mail sigui enviat
c) reunir les set boles de drac i demanar-li al drac Xèron que tots oblidem el mail

Malgrat estic desbordat per l’optimisme, potser per la opció c) podríem esperar a demà, no fos que vulguem oblidar alguna cosa més (jo diria Roma). Crec que només es podia demanar un desig. Digueu-me pragmàtic.

Dust And Water

El colmo de la crisi: ja no hi haurà més aigua mineral disponible a l’oficina, oficialment per raons econòmiques i ecològiques (malgrat que a l’ecologia només es recorre quan s’ha de retallar). En canvi, els treballadors disposarem de dues màquines d’aigua (su agua, gracias) però sense garrafa. Estaran connectades directament a la xarxa. El que comunament es coneix com a aigua freda de l’aixeta.
Es proporcionaran un número de gotets de plàstic encara que, des de l’empresa, es promou la reutilització d’ampolles d’aigua mineral per omplir-les del líquid element (justament quan el subministre d’ampolles a l’oficina s’acaba). Aquesta deu ser la mesura ecològica i no l’econòmica. No veig l’empresa enriquint-se gràcies a l’estalvi en gots de plàstic.
El personal ha rebut la notícia amb cert rebuig sense valorar el nou món de possibilitats i avantatges que pot proporcionar aquesta mesura a ambdós costats:

a) imminent mercat negre de gotets de plàstic; uns ingressos atípics en temps de crisi mai estan de més.
b) l’ambient de l’oficina guanyarà una mica d’alegria amb tots els treballadors duent la seva tassa amb missatge personalitzat estil I’m the best daddy in the whole world.
c) impacte directe en la millora de les relacions inter-departamentals a la cua de la pica per netejar les tasses.
d) possible fase final de la moqueta davant la probable situació de veure-la sempre xopa de tants gots estrellats.
e) reducció a la llarga del cost del personal davant les nombroses defuncions per còlics i pedres al ronyó.

Jo, ara mateix, surto a entregar la declaració de la renda (ara sí que és avui). Després, aniré a explorar Barcelona i buscar una d’aquelles gorres amb ampolla i canyeta incorporada.