The Great Escape

Els dies passen i segueixen insistint en tenir vint-i-quatre hores i nosaltres cada cop més coses a fer. Treballem a jornada completa, de vegades jornades maratonianes (a sobre em diuen que perquè no surto a córrer… ves tu a córrer!*), i ens posem activitats extres com si aquí no passes res quan el que volem realment es poder aturar-nos una mica i dedicar el poc temps que disposem en gaudir amb l’Emma de la primavera i les flors i el cel blau i totes aquestes merdes que hem aprés als telefilms de migdiada.
Algú ens va dir que quan un és pare (ojo que ara em poso en plan pare expert, amb una experiència de dinou mesos a les meves esquenes… espera, dinou? disset… no, dinou… això de comptar en mesos és un calvari) la parella pateix un distanciament. Altres és han dit que, un cop han estat pares, discuteixen més que mai. Doncs el nostre balanç és que la vida sigue igual i ni discutim més (jo diria que fins i tot menys però és que jo no discuteixo i per això em mantinc tan jove i si no será por eso pues no será) i ni ens hem distanciat ni res d’això. El secret està, amics lectors que heu vingut aquí a ésser alliçonats, en que cadascú tingui el seu espai. Que la Sílvia pugui fer gires mundials pels museus més importants del planeta amb l’Albert fent de Dúo Sacapuntas de la Poesía Catalana™ sense remordiments i que jo també tingui els meus moments de pau sense que això impacti en el temps de qualitat que passem junts els dos i/o els tres.

Per exemple, ahir dilluns i festiu, la Sílvia va marxar amb l’Emma de visita familiar deixant-me la casa per mi tot sol. Tota una tarda per llegir tranquil·lament a la butaca de llegir tranquil·lament, al costat d’una finestra amb vistes, només amb una condició: surt a comprar xoriço per fer unes llenties (sic).
Com a pare compromès amb la bona alimentació de la nostra família, no vaig posar cap impediment al tracte i vam sortir de casa tots plegats. Elles van marxar pel seu camí mentre jo vaig anar a comprar xoriço. Quan vaig tornar a casa a gaudir de l’estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les, vaig trobar-me amb que les claus de la Sílvia s’havien quedat posades al pany de la porta per dins.
El primer que hom pensaria és que ja no podia entrar a casa a gaudir d’una estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les. Però mentres esperava al manyac i passaven mitja hora, una hora, hora i mitja, vaig adonar-me d’aquest regal que m’havia fet la vida. Vols espai? Aquí tens Barcelona sencera per tu, en una tarda de sol, núvols i pluja. Un regal gens enverinat, malgrat el que podeu pensar, no tragueu conclusions precipitades. Si no fos perquè vaig estar passejant amb un xoriço a la mà i res més perquè, és clar, a la pregunta de “le pongo bolsa son cinco céntimos?” jo sempre responc “no cal, visc aquí mateix”, hagués estat una tarda per recordar.

* córrer, maratons, ho pilleu?

The End Of The Over

I fins aquí aquest període de reflexions sobre les bodes*. Tot el que sé sobre aquestes celebracions prové de l’experiència com a observador. I no han sigut gaires ocasions. No sé que és l’escrutini, per exemple. Els testimonis voten si la boda val o no val i després el cura fa un recompte? Sí sé que, si et fan llegir un text a la cerimònia, és una mica estrany contradir el discurs anterior del cura com va fer la Síl. El cura va dir que de vegades l’amor comporta sacrificis i tenir paciència i la Síl, dos minuts després, va dir que estava farta de la gent que deia que l’amor és un camí ple de obstacles. Con dos cojones. Tampoc entenc ben bé la utilitat dels centres de taula. Ocupen massa espai i no deixen veure als convidats a l’altre costat de la taula.

Per una hipotètica patètica boda, nosaltres només tenim clara una cosa: la música que sonarà. I ara anava a posar els títols i els links al Spotify però si els faig públics aquí ens els podrien copiar, no? I perdríem el factor sorpresa si us convidéssim.

* i prou fotos de bebès que això sembla un catàleg Anne Geddes

Romantic Not Disgusting Yet

Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó…
No heu sentit mai aquesta sensació de llegir, llegir i re-llegir una mateixa frase un cop i un altre i cada cop ser interromputs i, per tant, incapaços d’avançar en la lectura? Ja sé que The Savage Dragon no és cap pedra angular de la literatura moderna però té una trama.

És el meu càstig kàrmic per interrompre a la gent abans de que acabin les seves frases i fer-me el graciós. Què dic, kàrmic. Càstig i punt.

* bé, depèn de si m’interrompen per portar-me quelcom ben fresc per beure. aleshores no em queixo.

For The Price Of A Cup Of Tea

M’agraden les tasses. Les grans, les petites, de colors o amb missatge. M’agrada comprar tasses a llocs remots i empaquetar-les per a que viatgin esmorteïdes a la maleta i pensar durant tot un trajecte en avió si arribaran fetes bocins o no. M’agraden les tasses amb logos corporatius i amb formes rares. Crec que sempre s’hauria de beure en tassa. I és el que faig. A ser possible, jo bec en tassa*.
La Sílvie, qui té una passió encara més gran que jo per comprar tasses, creu que no hauria de fer-les servir sempre:

– Què beus? – pegunta ella.
– Suc de préssec. – responc jo.
– El suc es beu en got.
– Ja hi som. Per què?
– Hi ha líquids que es beuen en tasses i líquids que no. Llet. Cafè. Tes. És… algo cultural.
– Cultural? No serà més perquè el material del que estan fetes les tasses manté els líquids calents?
– I la nansa.
– Exacte. Això i la nansa.
– Aleshores estàs d’acord amb mi. Una tassa és per begudes calentes.
– No. No ho estic. Què més dóna? Les tasses són més maques i fan la mateixa funció que un got. Si gairebé tenen la mateixa forma.
– Mira, beure suc en tassa és com pixar a la pica.

I amb aquest argument vaig anar-me’n al llit ahir a la nit. I amb la sensació d’haver assistit al naixement d’una nova dita popular, al més pur estil asiàtic. No bebelás zumo en taza como no mealás en la pica de tu casa (llegir amb pretés accent xinès).

M’agradava més l’argument socio-cultural.

* samarreta potencial aquí.

Half-Baked Alibis Full Of Holes

Com hi ha nens que d’un llibre només miren els dibuixos, dels còmics la Síl només llegeix els globus. I així se’ls acaba, en trenta segons. I segurament els deu trobar ben insubstancials. Després intenta dormir mentre jo em miro vinyeta per vinyeta el meu i, es clar, amb la llum encesa no la deixo dormir. Quan van mal dades, crec que d’això en diuen una diferència irreconciliable.

Dues coses estranyes han passat últimament. El doble cd i dvd Coser i Cantar va reaparèixer l’altre dia, de forma miraculosa, de sota el seient del cotxe, mesos després d’haver-li perdut la pista i haver perdut també tota esperança. Mai se m’hagués acudit buscar allà, un diria que perquè:

a) no és el meu cotxe
b) i mai he tingut un cotxe on perdre-hi coses “per sota”
c) ja que no tinc carnet de conduir
d) perquè jo sóc el copilot i el cd estava sota el seient del pilot

Coser i Cantar és un d’aquells que no vaig suportar el primer cop que el vaig posar i ara pràcticament és l’únic àlbum d’Antònia Font que he escoltat durant els últims mesos. Una rectificació que sóc incapaç de fer amb Mishima, per exemple. O amb el Roger Mas que, si torna a sortir per la tele fent un sprint per un camp de pedres, tiro l’aparell per la finestra. O sigui que tampoc.
La segona cosa, que en teoria era el leitmotiv d’aquest post però a aquestes alçades ha perdut ja tot protagonisme i, fins i tot, he oblidat perquè em semblava digne de menció, era que ahir (i durant part d’aquest matí) m’ha estat tremolant el nas, d’aquella manera que tremola un ull quan hom està nerviós però a mi el nas. O és un efecte secundari de la burocràcia espanyola o bruixeria.