'No hay mus'.

What’s The Story, Morning Glory?

El que ha estat remarcable de la visita a la capital britànica, una ciutat molt oberta, amb llum i que dóna tota a exterior, és el fet que durant anys no he trobat ningú que hi volgués anar. La raó, òbviament, és que tothom ja hi havia estat i, abans de repetir una destinació, és respectable que sigui més atractiu invertir en paisatges desconeguts. Paradoxalment, molta d’aquesta gent que ja hi ha estat, acostumen a definir London com a la ciutat perfecte per a fer una escapada de cap de setmana i tornar pel simple fet de passejar-s’hi o anar de compres.
Finalment, la pobre Sílvie ha repetit per tercera vegada motivada per la possibilitat de visitar la Rothko Room a la Tate Modern, oberta al públic poc temps després de la seva última visita, fa prop de deu anys.
Com us explicaria la reacció de la filla pròdiga de l’artista rus (i nord-americà d’acollida) en assabentar-se de que, recentment i citant a un membre del staff del museu, havien posat aquestes obres a descansar. Cataclísmic.

Només espero que fos suficient consol assistir a la xerrada que l’escriptor Enrique Vila-matas va oferir casualment prop del nostre hotel, als Kensington Gardens. Diga-li karma, diga-li Déu, diga-li justícia poètica, però crec que va compensar els danys.
Jo, mentrestant, volia aixecar la mà durant el torn de preguntes i dir-li lo equivocat que estava amb allò de que París no se acaba nunca, que si que s’acaba, ja quan surts a allò que, comunament, es coneix com “les afores” o zona metropolitana, però no em van deixar.

I és que, al final, la nostra realitat més íntima ens atrapa i jo mai he sigut d’aquells que amaguen les seves intencions. I que el tema del pas de zebra d’Abbey Road està molt vist. Yo venía a hablar de mi libro.

Hi ha 1 comentari. Veure els detalls del post.

I See Houses

I sí, com suposo que s’ha intuït (no cal gaire investigació 2.0), ja som propietaris (tu, jo, el banc) d’un nou pis el qual volem convertir en una nova llar. Un pis cèntric, maco, ni gran ni petit i que pagarem fins que morim. L’entrada fa olor a missa. Te uns sostres alts i macos, finestres de fusta antiga, portes dobles i uns terres de colors. En especial, m’agrada el mosaic del passadís que gairebé forma una d’aquelles textures que si la mires detingudament durant una estona, al final et descobreix una forma en tres dimensions. Com a Mallrats, jo diria que veig un vaixell però la Reich, que té vertigen, creua el passadís amb els ulls tancats.
I és aquest el nou escenari el que, com el Vila-Matas, espero que sigui habitual, el dia que finalitzem la mudança (d’aquí un bon grapat de setmanes) i pel que em ja veig que posaré pesat i redundant (i ara no sé si disculpar-me o no).

Em pregunto que se n’ha fet d’aquelles imatges en 3D i per què han passat ja de moda. Crec que hi ha una generació que creu que els noranta són com els vuitanta i deixen que els seus kitschismes es dilueixin en el subconscient col.lectiu. Y nada mas lejos de la realidad*.

* nada más lejos de la realidad és la millor frase del món (avui).
** escenari de les fotografies pot no ajustar-se a la realitat del pis. rodat per especialistes.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

Yo Tengo Chicle En Mi Cerebro

Llevo muchos años ejerciendo de espía casual en el autobús de la línea 24 que sube por la calle Mayor de Gracia, en Barcelona. Tengo en casa un archivo de gestos, frases y conversaciones escuchadas a través del tiempo en este trayecto de autobús, y hasta creo que podría escribir una novela tan infinita como aquella que quería hacer Joe Gould sobre Nueva York, pues he robado y registrado todo tipo de frases sueltas, conversaciones extrañas, disparatadas situaciones.

Exploradores Del Abismo. Enrique Vila-Matas.

Estic segur que hi ha moltes més possibilitats de que un fet quotidià generi una bona idea que et toquin els euromillones. I estic segur que hi ha molts més jugadors de la loteria que grans pensadors i exploradors d’idees atzaroses. Emulant als Kaiser Chiefs:

There are many things that I would be proud of
If I’d only invented them such as the wheel
The washing machine and the tumble dryer
On these inventions surely I could retire

I want to retire
No longer required.

durant un temps vaig fer un esforç, d’aquests que es fan cap a dins, per retirar-me amb un gran invent que em permetés desaparèixer per sempre més, econòmicament solvent, i immortalitzat per la resta dels dies aliens. La inspiració, com tot en aquest univers, és relativa i et transporta de les idees més abstractes a creure que pots inventar el proper gadget per arrasar el mercat, que ja haurà estat pensat, dissenyat i prototipitzat des d’unes estovalles de paper de McDonald’s. Vaig voler escriure el meu enèsim intent de novel.la, una guia hiper-realista de viatges a ciutats imaginàries, per descobrir aquest nadal que ja està escrita. Com aquest blog, que ja està escrit. Semblant-se a molts altres, té una categoria transports públics conseqüència directe del fet de que qui aquí escriu no té carnet de conduir. Així, en multitud d’ocasions durant els últims quatre anys, m’he dedicat a robar les escenes que m’envoltaven en trens, metros i tramvies. I amb aquesta actitud, no hi ha res més vulgar que confirmar un estereotip com: en esta vida, ya está todo inventado, que deia ma mare.

Vila-matas, me matas. Com a mínim, aquesta frase és meva.

Hi ha 6 comentaris. Veure els detalls del post.