- El fet és que la gent s’està tornant cada cop més tonta. Tenim tota aquesta tecnologia sorprenent però els ordinadors encara no són més que màquines masturbatòries de quatre dígits. Es suposava que l’internet ens havia d’alliberar, ens democratitzaria, però realment tot el que ens ha proporcionat ha sigut el fracàs de la candidatura de Howard Dean i l’accés a pornografia infantil vint-i-quatre hores al dia. La gent ja no escriu. “Blogueja”. En comptes de parlar, “textegen”. Sense puntuació. Sense gramàtica. LOL això i LMFAO alló. Em sembla que no és més que un grapat de gent estúpida pseudocomunicant-se amb un altre grapat de gent estúpida en un protollenguatge que recorda més al que els cavernícoles acostumaven a parlar que a l’anglès.

- Encara i així, tu ets part del problema. Estàs “bloguejant” entre els millors.

- D’aqui la meva auto aversió.

Hank Moody a LOL.

D’aquí al bloqueig del blogger, l’auto parodia i el remake 2.0 no hi ha gairebé res.

Hi ha qui està capacitat per participar a qualsevol concurs de TV on es premia la cultura general de l’individu i hi ha qui sent l’impuls irrefrenable de respondre a qualsevol pregunta, dubte o comentari, sàpiga o no la resposta. Aquest últim sector de població sovint es pot dividir en dos grups diferenciats: listillos i troleros.
En defensa dels mentiders compulsius, s’ha de dir que, a allò que a la vida real se li en diu mentir, a la ficció se li en pot dir continuïtat retroactiva. Malauradament, la continuïtat retroactiva (o retcon) només es considera valida quan ningú més és conscient de la modificació deliberada de la història excepte el mateix autor. Per tant, seria vàlida només en casos certament exclusius, on omplíssim parts del nostre passat on vam estar completament sols o on tots els que compartiren aquell moment amb nosaltres ja no hi són (en el sentit més ampli i existencial d’ésser).
Davant una infantesa de gag i una adolescència avorrida, he pensat en omplir intencionadament aquests forats amb ficció i així fer gaudir als meus futurs fills (if any) amb les anècdotes més entretingudes i, de pas, desfer-me de la fama de pedant.

Avui dia, a la cultura general se li en diu wiki.

Agafo l’última novetat discogràfica adquirida del prestatge, obro el porta-cd’s de l’equip de música, poso el cd a dins i penso que aquell aparell no es connecta a Last.fm. Passo uns segons de vergonya. Miro de reull al meu voltant, un menjador solitari, i se’m passa. Pitjo play i, mentre sonen les primeres estridències de Diamond Hoo Ha, em quedo refrescant impulsivament el meu correu electrònic, esperant un email multitudinari titulat Signos Inequívocos De Que Estás En La Web 2.0, així, amb dequeísmo i tot.

Foto per Silvie Rothkovic i sonava Whisky & Green Tea.

Els usuaris de Blogger fan quedades de bloggers, els de Twitter de twitteros i els del Fotolog (aquest atemptat al bon gust 2.0) de fotologers. Per a que no m’acusin més d’insociable de manera injustificada, em passo per la drogueria a per pastilles pel wàter, lleixiu i flis-flis pel marbre de la cuina (Fairy no, que no s’acaba mai; el meu pis només ha conegut dues ampolletes en anys). Junts, dedicant-nos a allò que més ens agrada, formarem la xarxa social més neta del blogocosmos i ens batejarem emprant la veu chiquitistaní de moda seguint les passes de Twitter, Flickr i Tumblr, netejar.

Quan vivia amb els meus pares, acostumava a quedar-me mirant com lluïen al prestatge els meus còmics i cd’s, jugant inconscientment a intentar relacionar-los tots a través d’un punt en comú. Un dibuixant, un artista, músic o productor. Sempre ho aconseguia i sempre de manera diferent.
Aquest concepte arruïna completament aquella sensació que t’envaeix, molt de tant en tant, on desitjaries ser molt més anònim del que equivocadament creus que ets. Mires al teu voltant, després de que els de seguretat et demanin educadament que treguis el peu del seient del davant, i se suposa que estàs connectat amb tota la gent d’aquest vagó? Estàs connectat a sis o menys persones de Bojan Krckic, Vladimir Putin, Roberto Chikilicuatre o Noel Gallagher?
Aquest concepte arruïna completament aquella sensació que t’envaeix especialment quan tens un blog.
Hola.

La teoria dels sis graus de separació deu ser vàlida al carrer. Al web 2.0, aposto que ho podem baixar a tres.