Renuncia i Meditació
Al Febrer del 2003, Rick em va donar una copia de The Gift, del poeta Hafiz, traduït per Daniel Ladinsky. Després de superar la meva animaversió per tot alló de caire espiritual, vaig decidir llegir-ne una mica perquè confiava molt en el Rick. Henry Mindlin, a la introducció, deia:
Hafiz va escriure centenars de ghazals (cançons d’amor), trobant diferents maneres per dur nous significats i profunditat a les seves lletres sense perdre l’habitual associació d’una cançó d’amor… Va explorar les diferents formes i nivels de l’amor: el seu delit per la bellesa de la natura, el seu romàntic festeig de la noia ideal i inassequible, el seu dolç afecte per la seva esposa, els tendres sentiments cap al seu fill, la seva relació amb el seu professor i la seva adoració a Deu.
Aquella conexió entre diferents formes d’amor em va impactar. Vaig reconèixer què el sentiments d’extasi sublim què un cop vaig tenir gràcies a la música era simplement una més d’aquestes formes d’amor.
Vaig tenir una epifania: si el sentiment què aquests místics tenen amb la unió amb el seu Deu és anàleg al sentiment què jo acostumava a tenir en unió amb la meva música, aleshores les seves ensenyances sobre com arribar a aquesta unió haurien de servir-me d’igual manera per instruir-me en com aconseguir la meva unió. I un món sencer d’ensenyances espirituals es van obrir davant meu per primer cop des de què era un nen, quan vaig decidir què jo era un “ateu”. Ara llegeixo aquestes ensenyances espirituals com a instruccions per conectar amb la meva creativitat musical. Per exemple, quan Hafiz diu “esvaïr-se un mateix és la daga esmeralda què necessites per capbussar-te dins teu sobre aquest camí cap a… Deu” jo ho llegeixo com “esvaïr-se un mateix és la daga esmeralda què necessites per capbussar-te dins teu sobre aquest camí cap a… la Creativitat Musical”. I així, anava substituint la paraula Deu allà on la veia. Havia descobert un nou camí què creia era el què havia estat esperant.
Amb ànsia vaig estudiar una gran varietat de poesia mística com Hafiz, Rumi i Kabir, i texts ancestrals com Tao Te Ching. D’acord amb aquestes ensenyances, vaig deixar de cop les meves responsabilitats empresarials i em vaig aïllar de nou. Ràpidament vaig perdre el 15% del meu pes. Vaig estar en complet celibat. Vaig regalar i vendre la majoria de les meves possessions, la meva casa, el meu cotxe, i vaig viure a un apartament buit a prop de casa d’en Rick durant tot l’any. Vaig acabar amb les demandes i em vaig reconciliar amb els meus enemics. Em vaig disculpar amb molta gent. Anava voluntari 6 dies per setmana al Project Angel Food a Hollywood, preparant menjar per gent amb SIDA.
I malgrat això, la meva vida va fer un nou gir, com ha fet moltes vegades des de què era un adolescent. He sigut de vegades un tirà, de vegades la persona més frustrantment passiva què mai hagis conegut, de vegades sociable, de vegades un ermità, de vegades una estrella del rock, de vegades un estudiant. He tingut bastanta poca estabilitat interna.
Durant l’últim gir espiritual, sigui com sigui, vaig començar una practica què potser m’ajudaria a aconseguir una mica d’equilibri: meditació. Rick Rubin m’enviava llibres sobre la matèria però no els llegia. Creia què la meditació es desfaria de la meva angoixa què creia essencial per la meva conexió amb la música. Tots els bojos experiments què havia intentat a la meva vida havien estat sempre un esforç per millorar, mantenir o recuperar aquesta conexió. Desesperat per tenir respostes, vaig llegir els primers 3 capítuls d’un dels llibres, la guia de meditació de Ken McLeod “Despertat A La Teva Vida”. Les seves paraules em van impactar com un llamp. Em vaig adonar què, d’alguna manera, havia estat equivocat tots aquests anys intentant conectar amb la meva creativitat per vies violentes, per exemple, minant la meva angoixa adolescent a “Say it Ain’t So”, crucificant-me per Pinkerton o consumint Tequila i Ritalin per “Hash Pipe”. Mcleod diu:
Aquests consells no funcionen a llarg termini perquè porten el nostre sistema energètic a generar experiències en pics. Els pics no poden ser mantenits, i quan passen, els patrons habituals i la sensació de separació continuen intactes.
McLeod i altres em van ensenyar com treballar. En comptes de tenir pics d’inspiració, podeu enfortir el meu poder de concentració a través de la meditació i rebre més i més inspiració de les experiències més dèbils. I no només això, si no què la pràctica faria la meva vida millor i faria millor la vida d’aquells què m’envolten. I vaig començar a meditar.
La tècnica què feia servir es diu Vipassana. S’ensenya arreu del món i la practico des de fa 14 mesos, atenent a cursos de 10 dies i anant voluntari 2. Des d’aleshores, trobo què les areas de tensió al meu cap (por, angoixa, tristesa, ansietat) poc a poc es fonen. Em sento més tranquil i estable. La meva concentració i la meva capacitat de treball s’han incrementat enormement. Em sento com si, finalment, estigués molt més a prop d’aconseguir el meu potencial.
Ara visc a un apartament petit però comfortable. M’alimento bé. Vaig anar a classes a la USC aquesta primavera, “La Història de la Crítica Literària”, i la vaig gaudir molt. Vaig a classes privades de composició musical un cop per setmana amb Bruce Reich, professor d’UCLA. Encara sóc voluntari un cop per setmana, al West Hollywood Food Coalition, alimentant vagabunds i gent marginada. Però el què més em satisfà és què, més a més, veig la meva flexibilitat creativa retornant. La música què he creat els últims 6 mesos m’ha portat moltes alegries.
A finals d’any torno a Harvard. A part d’això, estic obert a qualsevol cosa què aparegui al meu camí…
Anteriors