Oriental Paper Globes Hanging Like Decomposing Cocoons

Aquesta és la història d’un petit nen de cinc anys anomenat Bruno que intentà desfilar escales avall la primera graderia del Camp Nou durant la mitja part del FC Barcelona – València al crit de “Víctor! Víctor!”. De fet, no se li en pot dir crit ja que era un suau fil de veu. El seu pare el va aturar, evitant que rodolessin escales avall ell i la seva excitació. Si al Víctor li marcaven un gol aquella nit no passaria absolutament res, va dir. I no perquè anessin guanyant dos a zero. A ell també li havien marcat un aquell mateix dia. A la Wii.
I en Víctor Valdés va seguir caminant cap als vestuaris tot sol amb la seva tovallola al coll mentre en Bruno se’l mirava amb admiració i comprensió i estirava una mica més de la màniga del pare.

I aquesta és també la història d’en Rubèn, qui no anava al camp nou des de feia exactament vint temporades però que, afortunadament, va ser previngut de les cues i aglomeracions que provoquen uns tristos frankfurts i es va dedicar a observar l’afició culer amb un entrepà casolà de pernil ibèric amb formatge tendre entre les mans.