Un cotxe saltant-se un semàfor en vermell a mitjanit perquè no ve ningú en sentit oposat mentre les bicis esperem el seu torn sota el seu semàfor roig sense tenir ningú en el sentit oposat. Un nen de vuit anys jugant a ser model i totes les poses que fa són femenines. Jo emocionant-me al veure el trailer del nou film de X-Files en veure a Mulder i Scully cridar-se mútuament els seus cognoms.

Llegeixo el Hulk de Bruce Jones, que tenia reservat per dies com aquests. Vuit volums amb un sorprenent regust als millors moments dels X-Files de Chris Carter i que val la pena tenir en la seva versió original o recopilatori en anglès (l’edició de Planeta era de pena).
Parlant de series, Tele5 ha començat l’emissió de la serie Jericho, de la qual he vist un tros avui i m’ha semblat molt fatal. Estic d’acord que a Lost de vegades sembla que no passi res i tot avanci lentament però cada cop més sèries estan copiant aquest modus operandi (com al seu dia totes van copiar X-Files) però amb menys gràcia. I també, de nou, una televisió ofereix una serie que no té final. Jericho va ser cancel.lada als US després de la seva primera temporada però amb un últim capítol acabat en continuarà. Se suposa que hi haurà una mini-temporada de 5 o 6 capítols per no deixar penjats els arguments però és com quan TV3 va emetre Invasion. Em nego a veure una cosa que sé que no porta enlloc (si és que una sèrie de televisió et pot portar a alguna part).
Escolto els últims cd’s adquirits: Zeitgeist de The Smashing Pumpkins, que m’ha agradat més del que esperava i menys que en els seus millors moments; Twilight Of The Innocents d’Ash, que sonen com sempre però si el sempre t’agrada, gaudeixes com idem; floto una mica amb The Reminder de Feist (per fi l’he trobat en caixeta de plàstic i no en digipack, coses meves) i començo a fer rodar els nous de The Chemical Brothers, Ryan Adams i U.N.K.L.E. dels que encara no tinc una opinió que interessi ni a mi.
M’alimento de síndria i em poso crema a l’esquena com bonament puc. Maivista, potser sí que la natura no és sabia del tot perquè és literalment impossible posar-se crema a l’esquena un mateix sense tenir braços de mico o qualsevol altre primat.

Ah, i m’he canviat de feina un altre cop.

A la fi, després de 10 anys, vaig veure l’últim capítol de X-Files (Expediente-X por estos lares).
Em va deixar una estranya sensació al cos. Després de més de 200 capítols d’arguments més què enrevessats, el cercle es tanca.
Sempre vaig pensar què Chris Carter es quedava amb nosaltres. Què ni ell realment sabia com acabaria la sèrie. Què no sabia on anava.
Però ho sabia. Tornant a mirar la primera i segona temporades, te n’adones com aquests 10 anys son un minuciós treball de rellotgeria. Amb els seus errors, els seus enganys, les seves quedades. Però tot tenia un per què. T’acabi agradant o no.
Perquè es tracta d’una sèrie extremadament difícil d’acabar. Com pot acabar una sèrie què es basa en mostrar-nos un complot mundial per acabar amb la raça humana i uns pocs què volen evitar-ho? Doncs com només pot acabar. I el final té una bona pila de peròs. És un meravellós recorregut per 10 anys de capítols, recuperant tots els personatges què algun cop han sigut importants. L’idea del judici és una excusa brillantment utilitzada per fer un resum de tots els arguments i lligar tot allò què havia quedat perdut o oblidat.
L’última escena, evocant el primer capítol, quan Mulder i Scully van interactuar per primer cop per tornar-se personatges de tres dimensions, és una manera intel.ligent de dir adéu. A l’igual què els arguments què queden oberts. Queden oberts perquè tancar-los no hagués acontentant a gairebé ningú, i tampoc hagués tingut sentit i hagués contradit tot el què s’havia vist anteriorment (l’aparició estel·lar de George W. Bush no te preu).

Aquesta sèrie va canviar la manera de fer TV, això està més què clar. Sèries posteriors com C.S.I. o Buffy, grans pelotazos al seu moment, mai haurien existit si Chris Carter no hagués demostrat el què es podia fer amb una mica de pressupost, actors amb ganxo (una norma de la sèrie: no agafar actors “guapos”), bons guionistes i una bona idea. Mai va caure en l’efecte Luz de Luna, enrollar als dos protagonistes; això sempre ho va portar amb estil. Fins i tot, va sobreviure a l’èxit al cinema dels seus dos actors protagonistes i va ser capaç de seguir la sèrie sense ells, i què ni tan sols es notés.

És evident què, llegint això, qui no veu la sèrie o no ha vist el final, no se n’adona de res del què dic o l’importa una merda, però, com sempre, jo m’entenc a mi mateix, i això és suficient.

Ens veiem el 22 de Desembre del 2012.