Va haver un temps on aquí es parlava més de música que de qualsevol altre cosa. Un temps on es va sentir te leo de vez en cuando menos cuando hablas de música que es un rollazo. En aquells temps hagués parlat més dels nous àlbums de The Last Shadow Puppets (una banda que hauria de significar la mort de tres més), el de Portishead (el seu primer àlbum em va trastocar durant mesos) i altres joies petites com el Six & Sevens d’Adam Green, la Bestiola d’Hidrogenesse, la nova meravellosa excentricitat de Gruff Rhys amb Neon Neon o el soul-psicodèlic-funk-rock del Mestre Weller.
Però m’atreviria a negar, amb la mà sobre l’original de The Fantastic Four #1 signat per Lee i Kirby (que no tinc) que la crítica musical no va decaure en un intent de remuntar el vol i mantenir aquest blog viu en competició amb les multitudinàries visites a ca la Rothko.

No negaré sobre un original de The Uncanny X-Men #137 signat per Claremont y Byrne (que tampoc tinc) que no m’hagi traït el subconscient.

Jo vaig ser un adolescent sense personalitat que va passar l’any 1993 amb una greu crisis existencial. Davant la necessitat de trobar un look que em representés per les meves tendències ocioses més bàsiques (i que, de pas, fos suficientment alienant per la resta de companys d’institut) em debatia entre pentinat Lobezno i pentinat Brett Anderson. Per raons òbvies, va guanyar el pentinat Anderson ja que només implicava un serrell lateral prou llarg com per que et fes pessigolles a la barbeta de tant en tant.
És inútil no reconèixer l’absurditat de tot plegat. Els comentaris córtate ya ese flequillo, atraure les noies més sinistres de l’institut (incloent la presidenta del club de fans dels emergents Suede) i, per què no dir-ho, ficar el serrell algun dia dins la sopa o l’estofat de vedella de ma mare, boníssim, per cert.
Com és lògic i inevitable, un dia això va acabar de la manera més dràstica. Davant el mirall i amb unes tisores a la mà. Era això o passar-me a la cinta diadema de pelito Enrique Bunbury (avui dia popularitzada per John Galliano).
Així que, de la mateixa manera que nou de cada deu experts recomanen xiclet sense sucre, limpiaos la sobaca o que els petits canvis són poderosos, jo li dic al món: no us talleu vosaltres mateixos el cabell. Deixe-ho pels professionals. No hagan esto ustedes en casa. Escenificación por especialistas profesionales. Perquè lo meu va ser un tall simple però podia haver acabat en desgràcia i alguns serrells, especialment els femenins, són molt més complexos i s’han de tractar amb més carinyo.

Eso de que la belleza está en el interior, eso quién se lo inventó? Walt Disney?

A vueltas con las series estic un altre cop. I mentre espero The IT Crowd i The Office, gaudeixo del començament de House, que m’ha encantat amb el seu plantejament a lo Supervivientes, i no gaudeixo gens amb Heroes. Si la primera temporada era el plagi més gran mai fet d’un còmic després de Matrix, en aquesta segona temporada se’ls hauria de caure la cara de vergonya amb el tema “virus”. Ningú els ha portat a judici encara? Podria anomenar fins i tot algunes trames i diàlegs literals sortits de les pàgines de X-Men. Si Grant Morrison no va denunciar als germans Wachowski, suposo que Marvel passarà del tema de la mateixa manera.

Sigh… enyoro a Lost.

M’assec al Trambaix i trec el volum número 11 de BM: Capitán América de la bosseta del Fnac que reutilitzo per portar les lectures a la motxilla. Al mateix temps, em col.loco els auriculars de l’iPod, ja que sóc d’aquests que gairebé sempre són capaços de llegir amb música. El noi que seu al meu costat treu de la seva motxilla la mateixa bossa petita reutilitzada del Fnac i, de dins, un volum de la BM: Namor. No hi ha hagut ni somriures ni mirades de complicitat. Ell ha fet la seva lectura amb els seus cascs posats i jo la meva fins que m’ha distret el senyor que dúiem davant. Per què no puc deixar de mirar algú que es fica el dit al nas de manera grollera? Intento dirigir la meva mirada a un altre lloc però començo a pensar: “Seguirà burxant? Encara insistirà?” i torno a mirar-lo fixament. Si és massa repulsiu, utilitzo els reflexes de les finestres del vagó com a mirall retrovisor.

Avui s’ha notat el retorn de la societat a la seva rutina i, qui a diferència de mi, aquest era el primer matí en metro des de feia setmanes, hem gaudit d’un trajecte sense aire condicionat.
Benvinguts a tots.

Per cert, les bossetes del Fnac deixen anar una mica de tinta groga segons amb quins materials freguen. Argh.

La sèrie de Marvel anomenada X-Statix ja va patir les pressions de la casa real britànica per fer de Lady Di una dels mutants protagonistes d’una saga.

La casa real espanyola s’apunta a la moda i estudia carregar contra Marvel per utilitzar com a inspiració una imatge del rei Joan Carles com a patró per Magneto (personatge creat a l’any 1963) a la propera saga The House Of M.

Serà per què es tracta d’un dolent? Estem preparats per veure l’Infanta Elena com Bruja Escarlata? Jo no.

Cita el blog : Magneto, Rei D’Espanya?