In A Future World With An Astrogirl

Anava a parlar del temps però aleshores això sí que semblaria un diari de veritat. No importa. Gràcies, clima, per retornar-nos els jerseis i les jaquetes. Ja no són trendies però podré tornar a dur alguna xapeta que altre sobre la butxaca al pit esquerra, on guardo l’iPhone i penja el cable dels auriculars. Ara mateix porto una de The Flash (The Fastest Man Alive), del Barry Allen en concret, lluint-la a la bossa. Sembla que és el Flash que ha quedat marcat en el subconscient col·lectiu quan jo crec que he sigut més de Wally West o Jay Garrick. És curiós que dins de totes les coses comercials i gens cool que m’agraden, m’arriben les menys populars. Sóc una ovella outsider.

Una antiga lectora em va dir un dia que deixava de llegir aquest blog quan parlava de còmics i/o de música (fet que era habitual). Paradoxalment, he assistit a tres recitals poètics aquesta setmana i en un han referenciat (dos cops) a Oasis i a la postura de rock ‘n’ star de Liam gallagher davant del micròfon (massa agressiva per a recitar poesia) i a l’altre… a l’altre m’han parlat de la fortalesa de solitud. Això és quan còmic i rock ‘n’ roll es troben a l’altre banda de la normalització.

Mercantilista Incontinencia

Dimecres passat, la Reich ens va preparar un sopar ambientat en Halloween, amb les seves làpides, creus, aranyes i teranyines. Després del sopar a base dels seus famosos canapès, va haver una entrega de premis on tots els regals van tenir motius nadalencs. Eclèctic però incòmode contrast per fer-me adonar que el nadal ja és aquí i les decoracions ja estan al carrer. Tindré de nou el mateix ren penjant del meu balcó? Serà el meu últim nadal en el meu pis animat, acompanyat per (aquests van ser els regals) un mitjó per regals, un Pare Noel de xocolata i un altre aguanta-postits? Perquè mai he apostat per cap altre decoració nadalenca. El que sí sé del cert és que aquest ha de ser un d’aquells millors nadals que he passat en aquesta vida, en els que no estic i me’n vaig ben lluny.
La nit de Halloween vaig voler tornar de casa de la Reich fent servir les noves parades Bicing de Guipúscoa però, més enllà de la mitjanit, ja no funcionaven. Va tocar odi. Així que vaig tornar ballant amb el meu iPod nou, que ha sofert la seva primera caiguda important i l’ha superat amb molt d’èxit.

El nadal és aquí. Algú per un una xapa d’Oasis? O al menys sabeu on en venen?

Landed In A Very Common Crisis

Davant meu s’han assegut una parella d’enamorats en la trentena, amb cara de fred i recargolats en la seva bufanda, de tant esperar a l’andana dels Ferrocarrils Catalans. Ella, amb una jaqueta semblant a la meva (!!), s’agafava somrient del braç d’ell, amb texans, gafa-pastes i una jaqueta molona guerrillera. A la butxaca dreta, hi lluïa una xapeta d’Oasis.
En aquesta vida he perdut moltes xapes però dues m’han produït un dolor especial. La primera, negra amb un piano blanc que feia referència a Keane, em va fer mal més per qui me la va regalar i el seu valor sentimental que pel que significava literalment. La vaig perdre en una visita a Ikea. Me la van tornar a regalar després de plorar per les cantonades i la vaig tornar a perdre al concert d’Antònia Font a La Mercè 2006.
La segona xapa tenia el logo d’Oasis i la vaig comprar en un dels seus concerts. Li tenia una estimació desmesurada, coses meves, i la vaig perdre, si no recordo malament, en un vol amb Swiss Air. Perquè quan jo perdo les coses, les perdo ben perdudes. A llocs on sigui impossible retrobar res.

Heavy Weather

A l’aparador d’una botiga hi ha un abric gris que m’encisa a un preu desorbitat que et faria pujar els colors. Quan me’l miro atentament, veig una petita xapa blanca que resa “artista local”. Somric i penso que ja ho tinc.
Millor surto a passejar sota el fred i la pluja en lila. És agradable.

Slow Life

Dedicar dues hores diàries al transport públic té com a recompensa l’observació moderada de l’entorn i els seus comportaments més rutinaris. Cada dia el mateix tren. Cada dia la mateixa ruta. Cada dia la mateixa gent. Cada dia el conductor del cotxe que, aturat davant el semàfor vermell de la rotonda per on passa el Trambaix, mira a un costat, mira cap a l’altra, i si el tramvia no apareix, es salta el semàfor. I els cotxes que estan aturats darrera seu, fan el mateix. Per instint. No miren el semàfor. Miren què fa el veí.
Avui han sigut cinc. Fins que al sisè gairebé el destrossa el tramvia. Val a dir que els vianants esperaven religiosament sota el semàfor en verd que els cotxes deixessin de saltar-se el semàfor. Com cada dia.
I com cada dia, al restaurant, observo la zona habilitada per fumadors. Unes 16 taules, 4 d’elles ocupades per 4 homes, cadascun a una punta de la sala. Separats entre ells i separats dels demés. Marginats envoltats de fum. A escassos deu metres, separats per un mur, dues taules amb 30 persones xerren i riuen sense fum. Com cada dia.
I un altre copo he perdut una xapa que m’havien regalat. A l’espera de guanyar-me el dret de fer servir la d’artista local, això de que se’m caiguin les xapes comença a passar massa sovint.

Pobres Ernold Same.